1305 Marts Los Llanos de Aridane
Estem tots quatre a la mateixa habitació, a Can Sigi, El Porvenir, vaja tela!
Visitem al lavabo, ens preparem per la ruta d’avui i anem preparant una mica de cafè amb llet i galetes que tenim.. al mateix carrer de la pensió comprem pa, embotit, aigua i fruita; la dona no ens ha volgut fer l’entrepà allà mateix amb tomàquet, ho carreguem i passem pel centre de Llanos, per sota mateix dels mega-arbres, (laurels indis, (ficus microcarpa)) que van ser enviats des de Cuba – Cuba! pels emigrants per fer més maco el passeig quan aquest estava en construcció. Mirem la guia i ens situem cap a l’estació de guaguas, comencem a pujar i pugem i pugem una avinguda deixant Llanos, com bé el seu nom indica, ben a baix, com una bona plana que és..
Ja veiem la muntanya ben a prop, les perspectives aquí son ben impressionants i ara hem de baixar fins al punt de sortida on s’agafen els taxis, pensàvem que hauria de ser un 4X4, però no, es una carretera asfaltada, encara què, d’un únic carril.. baixem i baixem pel mig dels camins sortejant la carretera i arribem a la parada on veiem un aparcament ple de cotxes i els taxis, (Lomo de los Caballos); sortim de seguida i amb nosaltres ve un altre home que li surt perfecte la jugada, ja que pujar costa 51 € i ho dividim entre els cinc que pugem.. pugem una barbaritat d’alçada i com sempre aquí, corbes i corbes entre pins enormes i gegants, anem a una velocitat de 20 km/h màxim.
El taxista ens explica que abans havien hagut plantacions de tabac i algunes anècdotes de la zona, també que l’etapa d’avui es molt maca.. arribem a Los Brecitos i ens preparem ara si, per començar a baixar per la Caldera de Taburiente, una de les rutes que hi ha per fer des d’aquest punt..
Els precipicis son bastants impressionants, d’aquells que has d’anar al tanto si ho vols explicar, els pins son talla XXL, el pi canari (pinus canariensis) es més que enorme, n’hi han que no els pots abraçar, encara que jo ho he fet a més d’un, per sentir les seves energies de tants d’anys i riquesa natural com pot tenir.. les seves fulles mortes (pinillo o pinocha) inunda el terra per on passem, estan exactament deixades tal i com han caigut i omplen milions i milions de m2 de superfície..
Estem gaudint d’una ruta senzilleta, maca i tranquil·la, els ocellets, alguns ponts i ara sembla que sona un riu, o potser es vent? no sabem determinar, culo o codo? aigua o vent?. En una estona més de baixada, veiem que es el riu, era aigua. Fem la paradeta, el dia està genial, fa solet, encara que de tant en tant queda una mica tapat, posem els peus en remull i descansem a l’hora que fem l’entrepà amb un tros de xoriço que ens deixarà la seva essència la resta de dia, també mengem unes taronges i uns plàtans..
Ja estem a la zona d’acampada, hi ha un centre d’informació on saludem alguns caminants més i un senyor del Cabildo (Ajuntament), que pertany als -Serveis Forestals i Preservació de Reserves Naturals- ens explica amb una maqueta, per on hem baixat, que alternatives hi han per fer altres rutes i que podem fer a partir d’aquí, ens anima a seguir baixant cap al pàrquing, visitar la ‘catarata de colores’ i amb la gent que trobem, preguntar si ens porten de Lomo de los Caballos fins a Llanos, per no fer la mateixa caminada inicial que ja l’hem fet..
De cop, del no res veiem tres noies joves que arriben darrera nostre, una quarta, cinc, sis i set! quedem com espantats, allà mig, set noies joves, maques i caminant! les saludem i directament els preguntem si tenen cotxe.. diuen que si i que ens poden portar, que cap problema, que tenen dos cotxes, elles son set, més nosaltres quatre: onze, sobra un! qui?.. els diem que gràcies i que segurament ja ens anem veient pel trajecte que manca per fer..
Comencem a caminar i ara es quan juguem a la loteria de qui sobra al cotxe? potser podem anar tots onze? hi cabrem amb les motxilles i tot? què faran aquestes ‘xatis’ aquí? d’on seran? la imaginació i les possibilitats volen pel nostre cap com els ocellets que estan damunt nostre i hem deixat de sentir amb tanta pregunta sense resposta..
Anem seguint ara el riu i seguim baixant, les vistes son espectaculars i poc a poc seguim baixant més i meravellant-nos per arribar ben bé a baix, per on passa l’aigua del riu, no porta excessiva i ens endinsem cap a veure la catarata de colores, hem de recular però hi ha alguna cosa que ens atreu i l’anem seguint, en Jaume i en Joan van primers i nosaltres darrera, a uns metres.. hi han dues parelles d’Alemanys que ja estan quasi al final, cada cop més aigua i més vermellosa, com de color taronja, seguim endins i es més estret, hem de deixar les motxilles i l’aigua ara ens arriba més amunt dels genolls, encara no veiem que hi ha que ja sento cridar aquells dos, anem descalços, sense motxilla, amb por que la càmera caigui i es mulli, havent deixat totes les coses allà, hi han pedres que trepitjo i fa mal, estant cridant i no se que carai passa!.. ja els veig, en Joan s’ha quedat en calçotets i està sota l’aigua, és un indret maquíssim, especial, l’aigua de colors, el soroll al caure, està ben freda, en Jaume no s’acaba de decidir a ficar-se totalment, en Carles només arribar no s’ho pensa, directe sota l’aigua en pilota-picada!
Jo vull però no vull, em trec la samarreta, faig ple de fotos i em mullo si, el cap, m’esquitxo tota l’esquena i quasi bé em mullo tot, eufòria, crits i entusiasme d’haver arribat allà, d’estar allà, mirem que no vingui més gent, es el nostre moment i ara si, apareixen la parella d’Alemanys que ja ens hem trobat més enrere..
Sortim d’aquest moment i anem a recollir les nostres coses posant-se en marxa un altre cop, en sortir, veiem les noies d’abans, ens saludem i els diem lo maco de l’aigua de colors, que no s’ho perdin, que han d’avançar més quan sembli que ja han arribat.. això fa que es tornin a posar en funcionament totes les loteries i caramboles possibles sobre el que passarà a Lomo de los Caballos..
Es fa una mica pesat, vorejant i per sobre mateix del riu, d’un costat a l’altre, amb aigua i sense, per sobre de les pedres i per la sorra, seguim i seguim fins arribar a un camí ja fora del riu i el paisatge anterior, jo he avançat bastant i vaig el primer, sense adonar-me’n, els deixo enrere, m’amago i els veig passar, no se’n adonen, van cansats i amb ganes d’arribar, surto pel darrera quan realment ja arribem a puesto, fa calor i no sabem que fer.. esperar les xatis, trucar un taxi, seguir fins a Llanos no, això està clar.. venen una parella que havíem vist i decidim que dos de nosaltres van tirant i els altres quan arribi més gent ja marxaran, així ho fem i en Joan i en Jaume els hi pregunten si els poden portar, no hi ha problema, els veiem dins el cotxe amb cara de birres, sandis, ducados, bareto!. Al cap de cinc minuts arriba la parella d’Alemanys que ja ens hem saludat i els diem si ens porten, ella parla una mica d’Espanyol, amb lo qual es més agradable comentar quatre anècdotes de l’etapa d’avui i l’illa en general, ells son de München!
I les xatis?
Em truca en Joan que ja son al bareto del poliesportiu, ens trobem de seguida, no hem estat ni deu minuts separats i ja ens trobaven a faltar, prenem un sandi i descansem una mica, ens dispersem, dos van al supermercat a comprar i els altres dos ens quedem a l’estació de guaguas esperant, comprovem horaris i si, surt la propera guagua a les 18:15 a Puntagorda, es la nostra.. ja hem trucat a La Rosa i ens esperen..
Arriben aquells dos amb totes les provisions pel proper dia, donat que a la Rosa estarem a una mena de cabanes i potser no hi haurà de tot, surt la guagua i anem a Puerto de Tazacorte, a nivell de mar i pugem i pugem unes carreteres espantoses de desnivells i corbes, a Tijarafe parem més estona i d’allà a Puntagorda, aquí si haurem de sortir de la guagua i una altra ens portarà a la Rosa en quinze minuts, allà hi ha una noia amb un senyor gran que ens sent parlar Català i s’afegeix a la conversa molt contenta de practicar-ho, fa temps que viu aquí, a Las Tricias, anem amb ella a la guagua i ens indica molt amablement.. a la fi hem arribat a La Rosa, bé a peu de carretera, ara, de postres, hem de pujar una mica més.. no hi ha ningú i tot sembla estrany..
Només trobem dos nois estrangers que no parlen gaire Espanyol i ens donen la clau de la cabana, per nosaltres mateixos veiem on està tot una mica, sorprenentment aquells dos nois estrangers, agafen corrents i se’n van a dutxar-se.. suposem que es perquè l’aigua no quedi gelada, donat que va amb plaques solars..
Això és espectacular, estem al mig de bosc, de la natura, la caseta de la cabana es de fusta i tot està fet amb material semblant o igual, formant part de l’entorn; a la cabana hi han lliteres, però ens sobren i podem agafar dos cadascú, en sortir, has de baixar uns 50 metres per un caminet entre les herbes i arbres i arribes a un altre cabana on hi han quatre dutxes, a uns 10 metres un altre camí que et porta a les latrines seques, son vàters sense aigua, un forat immens, com un pou i allà se’n va acumulant la matèria amb una miqueta de sorra que poses a sobre quan acabes, n’hi ha que li encanta perquè no esquitxa!. Una miqueta més a baix, la cuina, a l’aire lliure i molt minimalista, bàsicament on es fan les brases quan fas al camp un picnic i poca cosa més, tot molt rudimentari i senzill..
Preparem pasta per sopar, aprofito per trucar a casa i saber com estan les coses, tot ok.. sopem a l’aire lliure i amb una bonica posta de sol al fons, sopem la pasta amb una mica de xoricet perquè li doni una mica de sabor, partim un tomàquet, vi i una galeta d’almendrados per postres i recollim per anar ja a dormir, cadascú al seu saquet amb les mantes i poca cosa més, estem cansadíssims i volem dormir: Bona Nit!
1405 Mecres La Rosa
L’alarma sona a les set en punt, ni que anés a treballar!
Cap a les cinc, per això, en el silenci més profund de la cabana, m’he despertat i vaja tela! tota la penya roncant, en Joan al seu estil més pur i heavy, en Jaume una mica i en Carles silenciós i quasi xiulant, però tots tres a veure qui sonava més fort.. he donat cops a les fustes de la cabana, i he fet aplaudiments a veure si callaven, però no durava gaire, he optat per intentar no centrar-me en aquests sorolls molestos, però fa que no hagi descansat com m’hagués agradat, i això amb taps!
Em rento i preparo les meves coses i ja baixo a escalfar la llet i preparar l’esmorzar, en Carles em diu que soc un ‘bullas’ que sempre vaig massa a l’idea, a sobre que els preparo el tema.. preparo la llet, tenim sobres de nescafé i només un sobre de sucre d’un bar, però trobo un paquet gran de sucre, encara que no n’hi ha molta, no entenen d’on ha sortit sucre per tots, els dic que els sobres de bar fan miracles; tenim almendrados per menjar, (unes galetes fetes sobre tot d’ametlla), em rento les dents allà mateix i ja ens posem en marxa. Com que tenim campament base aquí, la motxilla avui va mig buida, només porto el que haig de portar pel dia d’avui, he deixat ple de coses que no en calen..
El taxi ens ve a buscar, el Sr. Marín que apareix a la guia i si, en Jaume ja se’n va encarregar, puntual ens recull i ens explica alguna cosa sobre la vida aquí, sobre tot, tranquil·litat!. Estem una hora de trajecte fins a Roque de los Muchachos, a 2.426 metres d’alçada, tot corbes i pujades per després baixar-les en l’etapa d’avui, just es tracta d’això, de baixar l’animalada de tots aquests metres, perquè, en teoria acabarem a Puerto de Tazacorte que es nivell de mar, ens volem banyar i tot!
Jo penso que es molt, molta baixada, molt trencacames, no se que passarà.. arribem al centre astrofísic, on veiem equips de recerca de no sabem què son?.. increïbles, unes formes i uns aparells telescòpics que deuen veure fins al firmament.. el més xocant, potser son els nuvolets que tenim sota tot el nostre voltant, paguem al Sr. Marín (30€) i ens despedim, a partir d’aquí cadascú agafa pel seu cantó, es com un moment de privacitat allà dalt, a Roque de los Muchachos, com un moment màgic, cadascú reservat per si mateix, no comentem res, no estem els uns pels altres, es un moment d’estar un amb si mateix, investigant, caminant, veient, fent les fotos que considerem, etc.
Ens reunim per si sols, igual que ens hem separat abans, com inconscientment, mirem les senyals i per on hem d’anar, a part de comentar la sensació increïble d’estar allà, tirem i anem cap a un precipici que no té sortida, les vistes son espectaculars i les aprofitem, per fer fotos, però allà no hi ha camí possible, hauries de volar o sortir rodant..
Tornem i les històries de cada dia, per allà no, es per aquí, i si, més enllà hi havia una senyal que ‘ens l’hem menjat, amb papas arrugás’!. Tornem i ara si que sembla que te sentit cap a on anem.. jo he aprofitat per sintonitzar ràdio 3 i siglo 21 que just ha començat, avui de portada ham posat Portishead.. aquí, en aquestes alçades s’agafa magníficament..
Baixem i també tenim alguna pujadeta, el fet de fer descens no vol dir que tot es baixada i baixada, que si, però també hi ha algun moment de terreny pla i alguna pujadeta, però el que no sabem, es que hi haurà molta baixada, molta.. cada vegada estem més a prop del núvol, ja quasi el podem tocar però encara falta una miqueta..
Fem una paradeta i en Carles ens ofereix barretes energètiques, bevem aigua i seguim el camí avall fent alguna foto i ja entrant al núvol.. es nota també perquè deixem la zona més àrida, per entrar en aquesta alçada on aquest subministra humitat i aigua i aquí si tenim vegetació, abundant i fins i tot els pins gegants característics de La Palma..
Trobem, com nosaltres quatre homes, però pujant en aquest cas, parem i fem una xerradeta amb ells i comentem la jugada d’aquí i altres bandes on poder caminar i fer aquest tipus d’activitats, ells son de Gran Canària.
Començo a notar els genolls ja molt carregats, sobre tot l’esquerra, hi ha plens d’abejorros que voletegen cap aquí i cap allà.. això no para de baixar i seguim i seguim baixant.. preparem l’entrepà de formatge i pernil, quan acabem ja entrem directes a dins el núvol i tot està ben emboirat i la humitat que representa això, però no parem de baixar, entre pedres grosses, vegetació molt verda, pins i altres flors anem tirant i veient que sota els pins ja cauen gotes d’aigua i tot, mig plou i quasi que cal la capelina..
Els genolls me’ls noto més carregats encara, m’avisen del sobreesforç i em molesta cada vegada que dono un pas, massa baixada, vaig l’últim, per pujar soc el primer, l’Spinning que em diuen, però per baixar em costa i em fa més mal, no m’importa anar l’últim, vaig pensant en les meves coses, fent ple de fotos, saborejant el paisatge, el moment.. el genoll esquerra em fa molt de mal, es una molèstia que no se com flexionar perquè no em faci mal, parar tampoc puc, no es una punxada irresistible, però agraeixo les parades, miro d’anar torçant la cama al mateix moment que la faig flexionar, a cada pas, de vegades m’alívia, d’altres em fa més mal..
Ara ja plou més, fa fred, posem capelines i tapem les motxilles, seguim cap a baix.. hi ha molta pedra i al baixar rellisca, has d’anar més poc a poc amb la pluja, baixant amb compte, baixant, baixant..
Per moments sembla més pla, però es com una alegria que dura ben poc, de seguida, baixada inclinada, pedres que rellisquen.. arribem a la torre de control de bombers del Time, amb la boira que hi hà, que no es veu a un metre, els preguntem què fan allà? –hi han dos nois, bombers suposem- i diuen que això passa, que aviat ja es farà clar.. ens donen l’alçada d’allà i portem baixat uns mil quatre-cents metres.. seguim amb l’idea que ja arribem, però encara falta bastant i el tram final amb la càrrega que portem es fa dur..
Treiem la capelina, ara ja fa calor, estem ara, sota del núvol.. veiem part de la costa, veiem Llanos, veiem Tazacorte, això revifa i dona ànims per seguir baixant, baixant i baixant el tram final.. veiem milions de plataners de lluny al llarg de la costa, solen estar a ran de mar i es increïble l’extensió i el verd d’aquests..
Comencem a caminar entre algunes cases, molt separades i ja pensem que arribem, el meu genoll esquerra ara ja em fa mal de veritat, només penso en arribar ja!. Trobem canonades d’aigua per més cases i una creu, com un mirador, ja veiem el Mirador del Time, està allà, es una realitat, falta molt poquet.. acabem de fer els últims metres i con que aquí ja està asfaltat, anem baixant del revés, es la manera de descansar part de les cames.. arribem del revés a la carretera i ja estem, Yupi!
L’idea d’avui era baixar a cota zero, a nivell de mar, però a partir d’aquí amb la carretera la ruta es bastant lletja, decidim menjar aquí unes amanides i donar per acabada l’etapa, encara que hem de tornar a casa, a La Rosa.
Al mirador del Time estem a 594 metres del nivell del mar, hi han unes vistes molt maques, sobre tot si no vens des de 2.426 metres amb núvol incorporat, disfrutem d’aquest moment, demanem birres, sandis i estem amb molta gana i també ganes de descansar.. comentem coses que han passat avui, la terrasseta amb vistes és genial, em descalço i comencem amb unes patates xips, no hi han amanides i el cambrer, -un Alemany- ens serveix una mica així, perquè l’escamarlà que té a la barra, ha sigut objecte de buho!. Demanem uns bocates de pernil salat i més birres i sandis, en Joan està totalment a la seva salsa i ja ha pogut aconseguir el que venia cantant: birras, ducados, baretu!.. en tot el dia que no ha fumat ni un! anit ja ens va avisar que li quedava mig cigarro!
Jo també aconsegueixo el que improvisadament veig, tarta de vainilla i xocolata, ells demanen tarta de Santiago, aquest, (Santiago’s way) sempre te alguna història i anècdota que expliquem i surten conforme passen les hores, a l’igual que un altre amic nostre, en Galindo!
Per altre banda, també tenim en Pepe, el Bar-Pepe, un submón on en Joan ha trobat un equilibri entre altres trobadors d’espais de riure i oci.. ens explica alguna batalleta i sempre son tant simpatiquíssimes i gracioses, com desconcertants!
Ja és hora que passi la guagua i anem a buscar-la, mig coixos, mig destrossats avui, de les cames, genolls.. arribem a Puntagorda i fem canvi de guagua, entre canvi i canvi aprofitem per comprar al supermercat fruita i coses que ens puguin fer falta.. dutxa amb pluja, carregar aparells, i demanem per utilitzar la rentadora, que la tenien com segrestada els dos nois –rarets- que viuen aquí, a les altres cabanes, son estrangers i se suposa que estan investigant o no sabem exactament què fan.. em poso crema als peus, a les cames, crema relaxant i faig petit massatge, sobre tot als genolls.
Estem aquí, a la zona de la cuina, menjant uns fruits secs, prenent un gotet de vi, la rentadora no ha xutat perquè el sabó no ha entrat, la programen en ‘lavado rápido’ i a la fi anem a estendre la roba, con que plou, anem al menjador, que es un espai amb cordes, taules i amb teulada, però tot es de fusta i al mig del camp, estructures molt bàsiques i simples..
En Joan ja preparava el sopar quan en Jaume li treu la feina i li diu que s’ha d’anar a l’idea, al·lega que ell quan ho prepara per quatre, la cosa ha de ser productiva i no en Joan, que potser ho feia amb més dedicació, sensibilitat i artísticament, això de pelar i tallar fruites, diu en Jaume que no te cap sensibilitat!.
Sopem avui una macedònia excel·lent, comentant i explicant les sensacions i les experiències que hem viscut, sempre amb algun curtcircuit que altre, clar!
Recollim i avui anem a dormir aviat, que demà ens espera una de bona també, només son les 9 del vespre, es de dia, però ja ens fiquem a la cabana i al llit, acabem de dir les últimes parides i quedem totalment groguis i morts de cansanci! Good night!
1505 Jous La Rosa
Avui sona el despertador a les sis i deu, vaja tela! fa fred, tinc son, estic cansat i encara és fosc..
Ho tinc tot preparat i en un plis ja estic escalfant la llet, fa fred, hi ha com boira, ja venen i esmorzem en un moment, baixem per esperar la guagua, encara fosc, van passant cotxes –pocs- i la guagua de moment no ve, ens vam dir que més o menys passaria entre les 7:15 i les 7:30.. algun cotxe més i la guagua la veiem que surt per una cruïlla a uns 300 metres més endavant, ignorem que es la nostra, esperem i esperem, els gossos de la casa ens venen a bordar, fem foto matinal a les fosques, la tornem a fer amb més llum i la tornem a fer quan ja s’ha fet clar del tot, la guagua no arriba, en Jaume truca i li diuen que: Van a ver! el tornen trucar i li diuen: Que ya pasó, (Godo!) no sabem que fer i li tornen a trucar: Ya pasó! -era aquella que vam veure passar-. Truquem a en Marín (taxista), i ja ens ve a recollir.. comentem la sensació d’impotència i culpem al conductor de l’autobús que ens va dir que si, que passava per allà mateix, i no, era una mica més amunt!
Bon dia Marín, el pobre Marín estava dormint, en Joan ja s’adona pel remolí que porta al cap, no ha tingut temps ni de pentinar-se, però un servei es un servei, i tal com ens va dir, quan arriba a casa, tanca el taxi al garatge i penja les claus fins no se sap.. bastants corbes per variar i arribem a Santo Domingo (Garafía).
Allà ens deixa, no hi ha ni Déu! comencem a mirar mapa i caminar, d’entrada tenim la sortida del sol i una pujada d’un desnivell descomunal, per postres veiem el barranc a on hem d’anar a parar i tenim un lletrerot que ens diu: Desvio provisional del sendero GR 130.
Quan hi han desviaments provisionals, tela! però, sembla què és cert, el camí està ple d’enormes pedres i part de la muntanya ha caigut, així que pugem, pugem i pugem amb el sol de cara.. ens treiem roba, bevem aigua i anem controlant alguna senyal que no veiem.. pugem molt i no trobem cap referència, seguim i ara ja baixem, intento localitzar “siglo 21” que a sobre, aquí no s’agafa, de moment..
Ja veiem el mar, estem al nord de l’illa, anem d’oest a est, en teoria, fins a Los Franceses.. ara anem baixant, en Jaume consulta la guia i mirem, però el que no veiem és on enllaça el camí, sabem que baixant, en un moment o altre l’hem de trobar, però on?
Donem alguna volta de més i fins i tot abans hem hagut de preguntar als nois del camió d’escombraries; a la fi ens situem i ja anem pel bon camí, en Jaume desapareix per moments pel mig dels matolls i no sabem on va, després ens diu que tenia necessitats fisiològiques només sortir del taxi.. que ja ha satisfet!
El sol crema bastant avui, ens protegim amb crema, bevem aigua, fem alguna parada i mengem fruits secs, anem cansats, avui tot es passar d’un barranc a l’altre, baixar per pujar, les vistes son immillorables, el mar de fons, la pèrdua de l’horitzó com a teló de fons i saber que des d’allà fins a tornar trobar terra s’hauria de nedar una miqueta.. hi han uns cactus bestials i una vegetació diferent en aquesta part.. fem fotos, observem al mateix temps que caminem i caminem, un pas més, una pedra menys que saltem, baixem per pujar, el sol apreta, l’aigua que s’acaba..
Fem un altre parada, a Don Pedro, només hi han tres cases, però aprofitem l’aixeta d’una d’elles que sembla no hi viuen o no hi son, estem quasi deshidratats de tantíssima calor i no sabem si aquesta aigua es potable. Descansem uns minuts i jo em canvio les sabates i em revifa, tenia els peus a les botes bullint, tot i els pols de talc, millor, em refresco però la motxilla pesa més.. mengem pistatxos i barretes energètiques d’en Carles que ha portat per tots i cada dia..
Seguim baixant i baixant, estem ja molt cansats, encara que les vistes cada vegada que entrem més, som més meravelloses.. volem arribar ja a Tablado i dinar, necessitem reposar i carregar piles..
Trobem un noi que també va caminant sol cap amunt, per on nosaltres baixem; les roques i les formes, la vegetació, son úniques, sembla que veiem unes cases i ja arribem a elles, preguntem i ens diuen que el restaurant està a un quilòmetre més amunt, més pujada i més pujada, una font, ens refresquem, l’aigua surt bullint, pugem més, en Carles ja no pot.. arribem al restaurant, ‘El Moral’ es diu, veiem que els dimarts està tancat, avui és dijous, buf! sort que no és dimarts! en Joan ja respira, ja ha tornat al món dels vius.. entrem extasiats i demanem una ampolla d’aigua de litre i mig, la bevem amb dos glops i seguidament visitem el lavabo i anem agafant posició per l’aprovisionament que ens espera..
Més aigua, vi de la casa, 7up, chorizo a la sidra que el porta amb flames i tot, pa, salses, allioli! revueltos i amanida, de segon volem escalopes per tots amb guarnició, príncipes Albertos y bienmesabes, cafès i en Jaume i en Joan discutint perquè s’agafen entre ells les salses i l’angoixa de que ens faltava una mica de tot.. quedem més que plens i només faltarà la copa de licor de l’ampolla amb forma de pilota del Barça, jo passo, però ells brinden i xerren amb el Sr. Eutimio, cambrer, cuiner, empresari, pinxe i el que ha fet tot mentre hem dinat, ara ja tranquil de la feina ben feta i ben guanyada, (115€).
Ens explica les seves batallites quan va estar a Barcelona treballant, jo surto al carrer, vull aire i solet, relax.. mentre dinàvem també hem plantejat (Jaume) de seguir a Los Franceses, tots tres hem aixecat la mà a la pregunta si no volíem seguir.. en Jaume decebut, però la matada seria bèstia i tampoc crec que arribaríem a temps per la guagua..
En Carles no se si fa broma, però ara diu que vol anar a Los Franceses, en Jaume veu un fil de llum per complir el seu desig, els dic que si volen, no hi ha problema, que hi vagin ells.. si, no, indecisions.. les indicacions que tenim son que més amunt podem agafar la guagua que, justament ve dels Franceses. Comencem a pujar, amb tot el que hem menjat i el sol que encara està lluint de valent, veiem una dona amb unes cabres i li preguntem per confirmar, ens diu que si, que més amunt està la carretera, pugem i no deixem de pujar i a cada corba, no veiem carretera de pas, ni res que se li sembli, confusió, caos, el menjar al coll, la calor i ni hem agafat aigua, ni hem pensat en res, confiant que la carretera estava al carrer de dalt del restaurant, ingenus de nosaltres..
Treiem guia, consultem, veiem unes indicacions allà mateix i entren cap a bosc, per unanimitat decidim seguir indicacions cap a Roque del Faro! i si, comencem a pujar pel camí, pel sender, la digestió ja no se sap on la tenim amb aquestes pujades que agafem sense esperar-ho, ni molt menys..
Aquí hi han arbres frondosos i tenim ombra, però amb l’estómac ple de tot el que hem menjat i amb aquestes pujades descomunals, fem algun descans i en Joan se sent culpable per no haver trucat un taxi, mentre dinàvem esperar-ho i marxar directes, la veritat, ningú ho havia pensat, ja estàvem amb indecisions sobre si arribaríem a Los Franceses, així que crec, que ningú s’ha de sentir culpable de res.
Seguim i almenys trobem una font, l’aigua està fresca i boníssima, no sabem si serà potable, però amb el desgast improvisat que ens hem trobat, jo bec i omplo pel que pogué ser, en Carles ve darrera dient que està fet caldo, doncs ja som quatre! tampoc tenim cobertura ara per trucar i demanar un taxi o en Marín que ens vingui a buscar. En Joan emprenyat amb si mateix, ha posat la directa i ja no el veig, segueixo darrera d’ell però el perdo de vista, això que s’hauria d’haver acabat en deu minuts, està costant més que tot el mati, no sé si hauria sigut millor anat a Los Franceses, però el tema es que hem arribat massa tard a dinar, estàvem destrossats de tot el mati i tampoc ens hagués donat temps d’agafar la guagua, la qüestió es que estem aquí i ara i pujades son el que hi han, així que amunt..
Hem pujat tant que fins i tot aquí ha canviat el temps, sortim de l’espessa vegetació i dels arbres i tenim el nuvolet aquí mateix, la boira i quatre gotes fan que almenys ens refresquem, jo m’he quedat sol, en Joan pel davant i en Jaume i en Carles pel darrera, ens hem trobat una parella d’Alemanys amb un gos que ens han dit que almenys mitja horeta quedava, segueixo pujant i ja sembla que arribem a una carretera, almenys hi han tres cases, faig fotos del que hem pujat, de la nova perspectiva i ja veig en Joan i la carretera, hi ha un bar i quatre cases, això deu ser Roque del Faro..
Espero amb en Joan a peu de carretera, veiem que el del bar està recollint.. xerrem de com ha anat i li dic si fem autoestop, passa un únic cotxe amb una parella d’Alemanys, es paren i els pregunto si van a Puntagorda, em diuen que si, que pugem, però reacciono, en Jaume i en Carles! li dic que som quatre, que moltes gràcies.. quedem sorpresos per la disponibilitat i ja hauríem pogut anar fent nosaltres, però no podíem.. veiem passar el land-rover pick-up amb el gos darrera que havien parat a baix, en Joan al·lucina de veure’l aquí dalt, ens havia dit que anava allà mateix al cantó, i això abans de pujar i pujar..
Ja venen els dos que faltaven, pensava molt amb en Carles, però veig que ha pogut com el que més.. anem al bar i si, està obert, demano una camamilla i de cop, tots estem parlant pel mòbil amb la família, coincideix o no, tothom parla, també pensem a trucar un taxi primer de tot i ja ve de camí, des de Barlovento, en Marín està missing! aprofitem per comprar alguna cosa per demà al mateix bar i al cap de mitja hora ja està aquí el taxi; es una Volswagen 4X4, anem ben amples, però una marejada bestial després del dia d’avui, i ara plovent i amb corbes i corbes..
Comentem la jugada del dia llarguíssim, l’hora del dinar, l’etapa final matadora que hem tingut, es una sensació de satisfacció perquè hem fet com si haguéssim anat a los Franceses i més, per una altra banda, no hem fet el que podria haver sigut més fàcil, acabar al bar de l’Eutimio i no fer la pallissa acabats de dinar.. arribem a La Rosa després del mega-trajecte i anem directes a la dutxa, una dutxa què, en sortir està plovent i amb una boira que no veiem res a dos pams.. abans de la dutxa he estrenat la ‘latrina seca’ son els lavabos que tenim aquí a La Rosa, aquest espai ecològic i més que natural.
Es tardíssim, ens fiquem al bungalow, una mica de cremes, massatges a les cames, no hi ha ni un endoll per la pila de la càmera, només tenim les lliteres i un punt de llum, haig de fer ple de coses, escriure el diari, preparar les coses per demà, llegir l’etapa de demà per tenir-la més fresca, etc, etc. Però surto un moment fora, veig, la foscor del bosc, de fons el mar, els estels comencen a veure’s i la lluna està bastant maca avui, la gent ja està en fase de dormir, acabo d’escriure les meves cròniques amb la llanterna, però el silenci es bestial i no vull molestar, em fico al llençol cosit, poso bé la manta, taps i Chau!!.
1605 Vendres La Rosa
7:30 ens preparem per un nou dia, tots xerren i xerren només despertar, m’estic plantejant de fer algunes hores, minuts de proposta-silenci, tot el que pensen ho han de dir?. Jo no he dit res, crec, per això, que no em trobo gaire bé, estic i vull estar millor, no em puc permetre estar dèbil, però aquesta nit tenia un buit a l’estómac, malestar..
Baixo a la cuina i escalfo la llet, ja venen i la prenem amb unes galetes, rapidet, en Marín ens està venint a buscar.. l’esperem i apareix en dos minuts, ens posem en marxa i altre vegada a Roque de los Muchachos!
M’agafo el seient de davant i es que tantíssima pujada i corba, em deixen k.o. Pel camí xerrem amb en Marín, li proposem que tenim pensat acabar al Pico de la Nieve, si ens pot recollir allà, per situar-nos cap a l’est de l’illa més tard, perquè canviem el puesto base, ell diu que encantat, però a la seva manera: Si! Yo no tengo más que hacer, ayer, cuando les dejé, guardé el taxi en el garaje y colgué las llaves!. Li preguntem què altre feina fa, a part del taxi i ens diu que té un camió per fer altres feines, només està ell de taxista d’aquesta zona de Puntagorda, i no fa falta més.. es un bon home, tranquil i pausat com a bon Palmero, però bon home! ens diu que a ell no li han agradat mai els horaris, i a qui si? –em pregunto jo- ell, prefereix guanyar menys, però ser lliure, això de fer de nou a cinc, per exemple, diu que l’atabala!
Arribem a Roque i fa un vent espantós, fred i a 2.426 metres tenim l’espectacle dels núvols per sota nostre i tota l’àrea del centre astrofísic aquí mateix, comencem a caminar perquè ja coneixem el puesto i el vent es fa insuportable, només començar a baixar, noto que em sento cada vegada pitjor, fa anys que no vomito, però en venen arcades! i si, 'poto' a 2.426 metres d’alçada, a Roque de los Muchachos! em sento molt millor després de..
Aquests tres em miren desconcertats, com que no saben què passa i com que si necessito quelcom..
Estic bé, tinc malestar de buit a la panxa, però suposo i espero que he fet net, seguim a veure si trobem que no faci tant de vent i em començo a hidratar amb molta aigua. Em sento encara més dèbil, però intento veure com em trobo i mirar de seguir, no enèrgic, però tampoc estic malament.. seguim.. mengem cacauets i xocolata, em fa falta energy, noto que estic buit.. tenim als núvols aquí mateix i anem fem fotos, alguna parada amb el suport d’ells tres que em pregunten com vaig i comencem ja a fer conya de la potada!
En Carles ens diu que vol trucar la Núria, que avui es el seu cumpleanys, ens proposa que li cantem plegats des d’allà.. ho intentem a l’hora que s’hauria de fer, però no hi ha cobertura, més endavant si i li cantem: Cumpleaños feliz desde lo alto de la Palma, Cumpleaños feliz!! Ohhh!! Cuba!!! Cuba!
Després ell acaba de dir-li que l’estima molt i que busqui la sorpresa que li ha deixat amagada no sé on..
Arribem al cim del Pico de la Nieve, des d’abaix veiem una petita creu, ells pugen, jo no tinc masses ganes i segueixo baixant i els espero fent fotos de plantes i altres.. ja baixen i trobem algú que ve amunt, saludem i chao!
Ja entrem en una zona del camí més rodejada de pins enormes i no tant desèrtic com més amunt, anem seguint, baixant i baixant fins que ja sembla que arribem, després d’una bona estona entre pedres, més pins i més baixada, si, tenim un aparcament de cotxes i la carretera; en Joan ja ha trucat en Marín i ja està de camí.. està núvol per moments i fa fresqueta, surt el sol i fa una calor impressionant, anem treien i posant capes.. esperem i desesperem a peu de carretera, ja hem vist tot el que tenim al nostre voltant i ja hem descansat una mica, Marííín – ín! on ets?
Hem llegit les indicacions que tenim allà mateix, on pots arribar en cotxe i fer la sortida des d’allà, en Jaume agafa una postura al lateral de la carretera, que es comodíssima, ens posem així com ell, prenem el sol i en Joan més que nerviós llegeix en veu alta.. fem alguna foto i cada vegada que sona un motor, mirem a veure si es en Marín, no! en Joan ja més desesperat el torna trucar i li contesta: Si, ando subiendo para el Roque! jo-lin, anda que no falta!.. ara cauen quatre gotes i es torna tapar el sol, torna aparèixer.. i si, ara apareix l’Skoda d’en Marín.. i ell!
Baixem, baixem i baixem, cents de corbes i darrera d’un mini-bus de turistes que deixa anar una fumera increïble, més de la que ja tenim per la boira, no es veu a dos metres.. en Marín diu: Bueno, se la lleva el viento!. No hi ha res com agafar-se les coses tal com venen i amb sentit de no-agòbio, amb sentit Palmero!
Arribem a Santa Cruz, ens deixa al centre i, nova ciutat, nou destí.. ens despedim d’en Marín, ja ens havíem fet la foto amb ell a Pico de la Nieve i busquem per menjar, en Joan que tot el mati parla d’ous ferrats busca un restaurant on els facin.. ens situem a una terrasseta de l’avinguda al passeig i allà demanem..
En Jaume carn de cabra, jo xuletes, en Joan els ous ferrats amb frankfurt i en Carles parrillada de carn, tot porta amanida i patates, son com una mena de plats combinats.. abans uns sandis i birres amb una truita de formatge que ens la devorem amb la mirada.. en Carles ja em diu si faré un gelat, perquè aquí si, n’hi ha de gelateries, encara que el farem tots el gelat..
A la guia ja vam veure pensió La Cubana, Cuba! Cuba! preguntem per on cau, però ja se sap, la gent d’aquí, ni flowers!
De cop, al carrer central, veiem: Pensió La Cubana, el preu que diu està perfecte, catorze €uros per cap, te pinta de molt vella i no se qui diu que la vol veure, perquè no se’n fia que sigui molt cutre.. hi ha un telèfon que connecta amb el noi que ho porta i truquem, diuen que en deu minuts venen.. esperem amb el gelat i apareix en Thomas, un tipo aparentment simpàtic i atent, parla perfecte l’Espanyol, però sembla que Palmero no es que sigui..
La finca ens explica que es molt molt antiga, però l’han anat remodelant, està en bon estat, tot net, en Joan ja ho ha dit, el detall de la catifa de l’escala parla per si sol.. les habitacions son grans i estan polides, hi ha un saló enorme que dona al carrer amb un balconet, fins i tot tenim una petita cuina per escalfar o preparar qualsevol cosa.. la decoració es barroca i te el seu punt d’estil colonial, es perfecte! ok, ens quedem..
En Jaume i en Carles volen l’habitació de l’exterior, al carrer, en Joan i jo no, volem interior, però a mi no em toca dormir amb en Joan i els seus meravellosos roncs, dilema.. de moment ens col·loquem així, però jo vull canviar, en Joan ja el conec.. però ara, toca dutxa.. vull sortir, vull veure quin ambient es respira en aquesta ciutat, vull, vull..
En Carles encara no està i els altres se’n van a revelar les fotos o no sé què?.. espero en Carles i ja baixa, el sento que no se amb qui parla i el crido, vaa-a tiu-u!. Estem al carrer principal, davant mateix tenim una cafeteria i tot el centre comercial de botigues, no és que hi hagi moltíssima gent, però si, en comparació a la Rosa, que era plena muntanya, bosc i res més, això en comparació, es Hollywood!
Em fa mal tot però fem la volteta i ens trobem amb aquells, maques les primeres impressions de Santa Cruz, encara que es molt més petit del que pensava, més aviat es un poble, posem per comparació, Tordera!
Tornem a pujar i estem entusiasmats amb La Cubana! faig trucades a casa i em re-coloco una mica de les coses com estan allà..
Anem de passeig i volem prendre alguna cosa, fem un sandi i veiem passar la vida davant nostre, un senyor ens demana per un tallat, la gent fa la vida de cada dia, cap aquí, cap allà, el col·legi, la feina, les botigues, cotxes cap aquí, taxis, la guagua.. i nosaltres, de relax, comentant les etapes, en Marín, el Roque, les no ampolles, el meu malestar que ja ha passat.. Vacances!
Volem sopar i anem mirant bars i restaurants, jo he vist un puesto on fan ‘arepas’ que es una massa feta de farina amb forma de pita, se li pot posar qualsevol cosa, son típiques de Colòmbia, però aquí son de Veneçuela, de fet aquí a les illes no se senten gaire Espanyols, potser tenen un aire Sud-americà, pels viatges i influències de fa molt de temps.. ens demanem unes arepas i alguna cosa per beure, la cambrera no sé si és Veneçolana, però es molt maca.. Hi ha un ambient de molts i molts adolescents, juguen, es desinhibeixen i provoquen tot tipus de situacions entre ells i els demés, aquesta joventut i hormones que comença a despertar..
Tornem a la pensió xino-xano amb la fresqueta del capvespre i la tenim tota per nosaltres, es com una casa particular per nosaltres.. hi han llibres i jocs, en Jaume em proposa jugar als escacs, fa temps que no jugo, però m’apassiona aquest joc i penso que li donaré per un puesto, que no sap a qui s’enfronta.. el cabrón em guanya quatre cops seguits, no se que passa?!. Entre dubtes i nervis al principi, per part d’ell i massa creure-m’ho jo, que ell agafa confiança i em dona pel cul bestialment guanyant-me plàcidament, diu que només jugava amb la seva mare! jo crec que s’ha passat més d’una nit connectat a internet amb partides cibernètiques, qué-cabrón!!..
Mig discutim, perquè ara que em va guanyant, va de sobrat, ha vist el meu mal joc i em dona pautes i pensa que ja estic mort, estem a mitja partida, em queden peons, un cavall, dos torres i la dama.. es veu superior totalment, estem a mitges i ja es creu amb el dret de dir-me que ha guanyat! doncs si, em segueix guanyant!
Anem a clapar i no entenc que ha passat, però si, m’ha acorralat totalment.. encara què, ara el que realment penso es que tinc por que en Joan ronqui i no em deixi dormir, em poso els taps i a dormir, Bona Nit!
1705 Ssabte Santa Cruz
La son i el cansanci de les etapes fan que caigui més que rodó a les nits, tot i això somnio molt i al principi trigo una miqueta a dormir-me, cents de pensaments em venen al cap i també buscar una sortida utòpica a poder guanyar-li als escacs.. avui fem un extra i fins tres quarts de nou que no m’aixeco, guau!
Vaja tela de nit, s’ha colat un gatet petit a la pensió i tota la nit plorant, se sentia de fons, en el silenci nocturn.. quan parava de plorar, en Joan que no el sentia, es relaxava i era ell qui roncava, i per postres, quan més o menys tots dos no respiraven, un mosquit sonava per la meva orella, feia una mica de calor, conclusió, no he dormit gaire bé..
Ens preparem per una etapa no gaire dura, així ho hem decidit i baixem al bar de davant, bocata de truita amb salami, -mini- i suc d’orange natural, em demano un tallat dels d’aquí, es diuen Barranquito, (un tallat normal amb llet condensada, amb llet no-natural!!) noto tant la festa del dia que fins i tot comparteixo fumar amb en Joan.. anem al punt d’informació i falten tres hores per la guagua, així es que agafem un taxi a San Pedro (Breña Alta); el taxista es bastant Palmero, no diu res, a no ser que li preguntis, el Mercedes que porta es més que autèntic, el té impecable, funciona com un rellotge Suís i està a punt de fer els quatre-cents mil quilòmetres..
En arribar hi ha una cua espectacular per entrar a la fira i no ve d’aquí, ja ens pot deixar allà mateix, li diem, però el senyor no veu gaire clara la situació, insisteixo i si, ara ho veu: Está bueno, mejor será voltear acá!
Una cua inacabable de camions i furgonetes repletes de bestiar arriben i descarreguen, des de vaques, bous, ponis, cavalls, cabres, rucs i fins i tot dos gatets veiem a una gàbia, se sent música de fira ben alta i a l’altra banda fan una exposició de les diferents possibilitats de fer foc i cuinar amb aquest. No falten els xiringuitos per aquests tipus d’esdeveniments, però menjar només el preparen pels ganaders i transportistes, això ens diuen.. voltem aquí i allà veiem l’ambient i el més important, descansem d’etapa, que son meravelloses, però tot cansa i per gaudir de les que ens queden per fer, cal veure que hi han altres coses, i sobre tot descansar.. Decidim caminar una mica, la veritat, es que per altre banda, es troba a faltar.. comprem aigua i preguntem la millor manera per anar a Mazo, que serà la nostra propera visita, aquesta tarda fan mercat..
Anem per la carretera i tot son cotxes aparcats i passant de banda a banda per la fira del bestiar, ja anem deixant els sorolls dels motors de cotxes i motos per seguir per la carretera més tranquils, avui poc carregats o gens i amb un molt bon dia solejat, estem veient l’aeroport a la nostra esquerra, es ben petitet i està just tocant al mar, podria ser un portaavions, de fet no deu estar molt lluny en mides d’un d’ells; arribem a un parc on hi ha gent celebrant el dia d’avui, (San Isidro).
Es una zona de picnic molt ben ambientada, aprofitem els lavabos i seguim el nostre camí, pensant que Mazo està aquí mateix, però no, encara queda.. comentem mentre caminem i concretem els dies que queden, quines etapes volem fer i quines son imprescindibles, a hores d’ara ja comencem a fer balanços.. la decisió es clara, demà descansats, ruta de Los Volcanes, l’endemà Sauces que no es tant demolidora, encara que hi ha molta baixada i l’últim dia, si volem destroyer total, farem des del Paso a Santa Cruz, bèstia també.. bé, es la teoria de com pot anar aquests dies que ens queden..
Uns quants camins i carretera que ja comencem a conèixer alguna senyal de les primeres hores a l’illa, només arribar van ser aquestes les nostres primeres sensacions, les nostres primeres vistes, així que situats, preguntem per un restaurant, ens diuen de tres de junts però en arribar veiem que més aviat son baretos.
Seguim i ara si, sembla que ens indiquen bé, passem per una plaça on tenim una escultura d’homenatge a l’immigrant, quedo una mica perplex, mai havia vist una gent tant solidària amb aquest gest cap a ells, que bo..
Estem al restaurant San Blas, de tota la vida, es el primer bar on vam menjar el primer dia que arribàvem de l’aeroport, però aquell diumenge, era tancat i per això ens vam quedar a baix, al bar, avui, a la terrasseta de dalt, amb el cambrer que si, és el mateix i li diem que ja ens coneixem.. ell, (Pepe) es mostra amable i ens arriba a dir que es Canarión, però que fa anys que viu aquí..
Demanem amanida d’entrant i pasta de segon, en Joan es demana xai, i nosaltres compartim un solomillo que està boníssim amb sandis i birres, avui provem el postre de mousse de gofio i quesillos. En Joan es llança amb els cafès i es demana copa, el cambrer insisteix i li porta un puret Palmero, fet aquí, abans havien hagut plantacions, ara ja no gaires, quasi inexistents.. el puret es diu: Viudita!
Paguem i ara toca visita al mercadillo setmanal de Mazo, primer una zona de fruites i verdures fresques, molt riques, papaia, mango i l’estrella d’avui: una fruita barreja entre pera i meló!
Anem veient i comprant alguna cosa, l’ambient es totalment Alemany, crec que tots viuen a l’illa, compren i també venen, n’hi ha un que venc pa i te una cua de gent que no s’acaba mai, també te uns pastissos fets per ell, segur fets al forn de llenya.. bestials!
Tot es totalment natural, ecològic i molt interessant com a productes típics, jo no m’estic i agafo ‘mojo rojo i mojo de aguacate’ i com no, un ‘bienmesabe’ de moment, em bec un suc de canya de sucre que fa un noi allà mateix, barrejat amb taronja, està riquíssim, es una llàstima que estigui tant ple, perquè voldria beure quatre!
Aprofitem per comprar per nosaltres, per demà, per sopar, etc. Pugem a la part de dalt que hi han els artesans, des de tapissos bordats, ceràmiques i un telar ens explica una senyora que es va fer de fusta de pi, una altra senyora està fent puros com el que s’ha fumat en Joan i a mi em crida l’atenció unes figures de fades que amablement m’explica la noia que les fa, estan inspirades sobre llegendes de bells racons a l’illa de La Palma amb noms originals Guanches, com: Teguerite, Jedey, Haguayan o Azucuache.. la noia m’explica que ella va venir de Madrid i aquí es va quedar des de fa catorze anys..
Va ser un moment especial, et donaven ganes de quedar-te més estona xerrant, però en Joan i en Jaume en vam fer aterrar de nou dient-me que perdíem la guagua.. vam anar corrents a buscar-la i arribem de poc, situats a la part del davant, per les corbes, pel possible mareig i les velocitats, veiem que va plena d’Alemanys amb una edat considerable i les compres ja fetes..
Arribem a la pensió, jo amb un mareig bestial, aquests conductors son la antítesi del seu tarannà habitual, tant tranquils per tot i per conduir van bojos i amb tantíssima corba i desnivell, vaig directe al lavabo, aquests marejos em fan de lavativa màxima! em dutxo i quedo com nou!. Estem per aquí, la veritat, per ser dissabte a la tarda quedem parats perquè tot està mort, tot tancat, aquí l’ambient comercial acaba dissabte al matí.. estirats al sofà, llegint, comentant cosetes, un gotet de vi.. en Joan dibuixa al cul d’en Carles, del primer dia, només arribar que ja va caure i té un mega-blau..
En Jaume vol jugar a escacs, però no diu res el punyetero, jo estic amb el diari i ara no puc, per això tampoc dic res, però estic desitjant, d’aniquilar-lo, clar! així que de moment està jugant amb en Carles, que ja va dir que no arribaria enlloc, i amb aquesta frase va perdre abans de començar.. en Jaume amb lo nerviosíssim que s’arriba posar jugant, es puja per les parets de veure que l’altre va a pas de tortuga i a més comenta totes les jugades, jo almenys vaig més ràpid i estic calladet!
A prendre pel sac el diari, em diu per jugar, perfecte perquè així en Carles i en Joan preparen el sopar, macedònia de fruites, pera-meló, papaia, taronges, etc.. jo segueixo perdent com un descosit i es que no hi ha manera, em quedo com bloquejat, intento concentrar-me i pensar que el puc guanyar, i acabo perdent.. es clar, hi han unes tirades inicials que si no les estableixes, no tens res a fer, i clar, jo no estableixo res, simplement em cego a intentar, a veure què faig per aniquilar-ho!!
En Jaume m’ajuda i me les explica, encara que jo vull anar pel meu compte, veig que uns mínims s’han de tenir i el faig cas, una frase que m’agrada del dia d’avui: Els grans jugadors, que ho veuen tot abans quasi de començar, de vegades, només movent quatre o cinc vegades, amb la partida que sembla tota per desarrelar, ells ja es donen la mà dient que queden en taules!
Recollim la taula, endrecem els estris i a dormir, demà ens toca ruta dels Volcans!
