Darrers dies..

1805 Menge    Santa Cruz

El mòbil sona a les 6:30, j-o-der!. Estic bastant cansat i vull dormir, he tingut cents de somnis, hi havia un maleït mosquit, el llit no és que sigui ampli, ni còmode..

Poc a poc començo a sentir més el meu cos cansat però cada vegada millor em sento, em rento les dents, em preparo per la ruta d’avui que te molt bona pinta, es una imprescindible, la ruta de Los Volcanes..

Anem a la parada de taxis i agafem un fins al refugio del Pilar, el taxista és un noi jove i simpàtic que ens pregunta d’on som i que estem fent a l’illa, comentem algunes cosetes amb ell i penso que ens acabem de despertar, perquè entre altres coses, encara és fosc, després de mil pujades i només ascensions, passant per on ja vam estar ahir, a la fira del bestiar, arribem al refugi, estem bastant altets, aquí fa fred i n’hi ha molta boira, estem dins el núvol..

Anem preparant-se pel que ara vindrà i estirem una miqueta, en Jaume i en Carles més, estem rodejats de pins enormes i la zona es molt maca, és un ‘merendero’ on la gent deu venir en cotxe per estar amb contacte amb la natura total i passar el dia, o per iniciar rutes, com nosaltres.. el taxi se’n va i quedem sols al mig de res, només tres homes més grans molt ben equipats ens saluden amb un: Hello!

Llegim els panells i jo començo a tirar, tinc fred i vull començar ja a caminar.. en Joan em segueix i els altres dos també, cadascú va una mica al seu rotllo en aquest moment inicial i més amunt ja ens anem dient alguna cosa.. parem a menjar uns fruits secs i xocolata, no hem esmorzat res de res, pugem i pugem, fa fred, comença a fer vent conforme sortim dels arbres, el terra comença a canviar de color, més negre, més volcànic i el camí està molt bé, amb la boira podem veure com si no estem sota un arbre no plou, es l’anomenada pluja horitzontal que deia la guia, no plou, però la humitat del mateix núvol fa que l’aigua quedi a l’arbre i just quan estàs sota d’aquests podríem dir que si plou, es ben curiós, normalment sota dels arbres no sol ploure, en un principi de pluja, a no ser que faci molta estona que plou, a part que  tots sabem que no es aconsellable, perquè ens pot caure un llamp!

A la part més alta no hi ha quasi vegetació i el terra es ben negre, amb pedres també volcàniques, passem pels volcans de la ruta d’avui, però de moment no veiem res a 5 metres davant nostre, es una putada, perquè entre altres, estem davant Las Deseadas, i no les poden veure, però..

En Joan ha agafat la directa i no el veiem, en un moment donat si veiem escrit a terra que ens ha deixat un simpàtic rastre, ha dibuixat una fletxa indicant: Cuba!. El núvol ja queda a la part alta, a la fi podem veure els precipicis i el primer volcà totalment sense boira, el Martín, en Jaume decideix pujar i ens crida des de dalt que veu el cràter i voltants, nosaltres hem seguit pel caminet i no pugem, ell ara, ha de decidir si fer tota la volta o baixar pel dret, poc a poc i amb ajuda del pal –bastó- que porta, va baixant i nosaltres atents a que no caigui i tot vagi bé, el seguim però només amb la mirada, el fotografiem i per fi ja torna amb nosaltres.. més a baix i havent-se creuat amb els tres homes en vàries ocasions decidim esmorzar, hi ha gana i ja fa solet.. preparem bocata del pa que vam comprar al mercadillo de  Mazo, concretament al Godo Alemany que s’està posant les botes i que no deixava de vendre i vendre als altres Godos! boníssim aquest pa, acompanyat de pernil dolç i formatge de cabra fumadet, total!

De baixada tota l’estona, veiem paisatges que ens sonàvem de la primera etapa, de fet estàvem a una cruïlla on ja havíem passat el primer dia, però direcció a Llanos i avui venim del refugi del Pilar, ens fem foto i seguim, com molt ben situats i comentant el camí per on ja havíem passat, i si, veiem ja Los Canarios i el camp de futbol que va servir de referència el primer dia de ruta, ja estem, avui ha sortit tot més que rodó, portàvem xocolata, hem esmorzat a l’hora correcte, hem avançat ràpidament, l’haver matinat i més coses han ajudat..

Veiem que avui la ruta ha sigut perfecte, ja estem i la possibilitat de seguir fins al Faro es totalment clara, així que baixem en aquest cas pels carrers de Los Canarios fins al bar La Parada, on estan fent les galetes d’Almendrado en aquest precís moment i on ja parem per comprar.. a la cambrera ja no li cau la llet, encara que no hi era per cert!

Con que ja coneixem la zona, baixem directament i per unanimitat anem al restaurant on ja vam sopar, La Era, volíem fer només unes amanides i acabem fent-les tropicals,  però també demanem uns peixos que ens suggereixen per compartir, no fem postres ni cafès per no omplint-se molt com sempre ens passa i decidim anar més lleugers la resta de ruta fins al Faro.. avui tot va bé..

56€ ens costa, el tresorer està content, i nosaltres també. Comprem aigua pel que queda de trajecte.. omplim i en Carles ja diu ben clar que la resta d’aigua ell no la vol portar, que cadascú s’ompli la seva. Com sempre, hi han diferents opinions sobre cap a on hem de tirar, el vinillo, els diferents criteris a l’hora d’interpretar, la bulla de l’Spinning.. així que jo tiro cap a baix sense espera, però sento que ells volen pujar, jo em nego i menys mal que apareix una senyal, ok, situats al camí ens topem totalment amb el volcà San Antonio, l’únic –creiem- de l’illa que per la proximitat a Fuencaliente i el seu fàcil accés en cotxe fan pagar per visitar-ho, fins i tot hi han camells per fer la visita..

En Joan comença a desvariar i s’emprenya molt perquè l’hagin comercialitzat i privatitzat d’aquesta manera, passem d’entrar en plan guiris total i seguim baixant pels nostres camins de baixada, el terra es totalment volcànic i anem rodejant el San Antonio, de fet, és dels més grans, tota una muntanya negre que deixem per sobre nostre per trobant-se cara a cara amb l’últim i més recent, el que va explotar tants sols quan nosaltres teníem dos anyets, al 1971, els colors i l’aspecte del Teneguia son formidables, una gamma de les explosions durant deu dies inacabables al sud de l’illa.. més al fons divisem els fars, n’hi han dos, un antic i un de nou pintat de blanc i vermell, la baixada es fa llargueta però molt bé relliscant  amb  la sorra volcànica..

Al volcà Teneguia, veiem gent que pot accedir bastant a prop amb el cotxe i n’hi ha que l’estan visitant, és enorme, perquè es veuen les personites ben petites.. ens endinsem per sobre del que va ser els voltants del cràter, està tot com molt recent, tota una gamma de colors, pedres, formes increïbles.

Pugem fins a dalt, el voltem i veiem altres cares que fins que no ets a dalt no pots veure, bufa un vent impressionant i jo vaig el primer, al voltant del petit caminet es tot precipici de sorra i pedres, totalment volcàniques, ells tres venen darrera meu, aquí no hi ha ningú i no sé si serà una imprudència passar a l’altre banda amb aquest vent que quasi m’emporta, que carai, allà que vaig..

Les vistes son cada cop més increïbles cap a la zona més sud de tota l’illa, aquí s’acaba, aquí va explotar tot.. arriben els compis, i es un moment d’èxtasi, de bogeria i crits entre la velocitat i força de l’aire, l’alçada i la satisfacció d’haver arribat fins aquí, el volcà més verge, més recent, més salvatge.. nosaltres quatre..

Després dels cents de fotos disparades allà dalt, pujant i baixant, seguim el nostre camí fins a Faro; hi ha la carretera, poc transitada, però nosaltres anem fent pel dret i per les dreceres sobre la sorra volcànica ben negre i amb algunes espècies de plantes i herbes que ja van creixent en aquesta zona tant espectacular..

Arribada al Faro, em descalço i descanso després de 4 fotos, arriba poca gent en cotxe, no sabem si fer autoestop, si trucar un taxi, en Jaume diu que si arriba la guagua, en Joan vol saber si es així, perquè ja estem i hem de tornar, estem cansats i volem una dutxa, descansar, etc. Jo em perdo una mica fent fotos dels fars i els voltants, fa molt d’aire aquí a baix també, truco a casa però no aconsegueixo comunicació, miro les salines que hi han aquí també..

Torno amb els compis i em diuen que la guagua si arriba però que trigarà, em faig a l’idea i arriba un esplendorós taxi, riuen amb complicitat i allà que anem, jo a la part del davant i preguntem quan costaria anar fins a Fuencaliente i després, per extensió fins a Santa Cruz..

La veritat es què, haver d’esperar la guagua seria com pesadet, així que per unanimitat decidim anar fins a Santa Cruz. El taxista ens explica batalletes de quan va viure a l’illa de Hierro i de que quan ell tenia 15 anys va veure el Teneguia, d’allà on veníem ara, com explotava i vomitava lava i lava durant deu dies.. ell és de Mazo, i es queixa dels taxistes que no volen treballar, que tenen el taxi i serveis, però que prefereixen quedar-se a casa.. 45€ ens costa el trajecte..

Ara si, truco a casa, trec cèntims i mengem un gelat, aquí no hi ha res avui, està tot mort, sembla que hi ha hagut una abducció, poca gent pel carrer i pels locals, en Carles vol caminar i anar per la part alta en aquests carrers desnivellats, jo estic cansat i no vull anar enlloc i a més sense vida que està tot, així que ens separem i no sé per què, en Jaume ve amb mi i en Joan se’n va amb en Carles.. passegem, però lo mínim i entrem a un bar que veiem amb bona pinta, prenem suc de mango jo i sandi en Jaume i parlem de la descendència..

Arriben aquells dos de seguida i en Carles se li ha ficat al cap d’anar a una pizzeria, nosaltres ja ens va be aquest puesto que estem, però fins les vuit no obren la cuina.. acabem de decidir, de discutir, finalment anem a la pizzeria, te molt bona presència, la decoració, em recorda i comento que es molt com ‘La Casa’ de Sant Pol,  l’ambient es bastant amanerat, com de Sitges, podríem dir..

Compartim una amanida i cadascú es demana pizza o pasta amb bon vi i avui no postres, però si cafès i cigarreta fora amb en Joan.. no sé si era l’ambient del puesto en concret, però surt el tema de l’homosexualitat, donat que en Carles comença dient que potser no hem parlat gaire de nosaltres mateixos i de temes més personals, cadascú es posiciona o no d’una manera i compartim aquell espai sense arribar, evidentment a cap conclusió i dient cadascú la seva, interpretant-la els altres com bonament poden..

Tornem passejant cap a la pensió i mentre em rento les dents, en Jaume ja em busca per jugar als escacs, jo penso l’estratègia d’avui i encara tinc esperances que el podré guanyar, el tema està en guanyar-li un cop, aleshores, tot anirà bé.. però em falla tot i m’acorrala sense compassió fins aniquilar-me del tot, se’ns tanquen els ulls de cansament i anem a dormir.. m’emprenyo per haver perdut, però em dura 30 segons l’emprenyament i trec de profit nous pensaments a l’hora de jugar que em serviran pel futur, avui m’enroca’t i tot!.  I pensar que jo abans sempre guanyava.. devia jugar amb persones molt-molt dolentes..

Al llit comentem alguna cosa en Joan i jo i el cansanci ja pot amb nosaltres, fa calor al llit, dormim ben bé amb un llençol i en calçotets, aquesta temperatura es perfecte! ens despedim i em poso els taps, el meu aliat per no sentir en Joan ni res per l’estil.. ja quasi m’estic quedant dormit que la llum s’encén i me’l trobo amb la sabatilla a la mà intentant matar un mosquit, al cap de 5 minuts, quasi m’estic quedant en fase clapament i torni!. Mig dormit no li dic res, em fa gràcia, i ja li he explicat la meva teoria sobre els mosquits d’aquí, crec que no son gaire agressius ni grans i si, emprenya molt quan se t’acosten a l’orella, però no fan res, les picades son molt lleugeres.. quedo absolutament en coma! profundament dormit!..

1905 Lluns   Santa Cruz

Aquesta nit he dormit molt bé, m’ha fet una mica de pal aixecar-me, (6:30) de vegades penso què quina mena de vacances son aquestes?! ok, preparem les coses pel dia d’avui i ens posem en marxa, avui toca: Sauces!

Per sorpresa nostra i després d’un cap de setmana desèrtic aquí al centre de la ciutat, el bar ‘La Palma’ està obert! de conya, baixem i demanem 4 sucs d’orange i 4 donuts, anem a la parada de la guagua que la tenim a 3 minuts de la pensió i pugem cap a Sauces, 3 quarts d’hora de corbes i més corbes, de pujada i més pujada veient com surt el sol a l’horitzó per la part del mar i ja estem, ja tenim un taxi que ens espera, el localitzem sortint de la guagua i ens puja un trosset dins la població, per la ràdio queda amb un company i canvien, el cotxe es el mateix, una furgo-Volswagen 4X4, però el conductor que ens recull ara, és molt més agradable i simpàtic, què el que havíem deixat.

Ens puja per uns carrers quasi be verticals, deu haver el desnivell màxim, mentre condueix ens explica la importància de la zona que anem a veure avui, en referència a què és d’on surt tota l’aigua que necessita l’illa per subministrar-la i regar els milions de plataners que n’hi han, a diferència dels altres taxistes, més tranquils i desenfadats, aquest no para de xerrar, no para d’explicar-se, ens diu la seva visió sobre el tema dels camps de golf, els compara amb les altres illes i té un criteri i una visió bastant rellevant i directe sobre el que diu, sembla documentat i amb iniciatives de l’entorn en el que viu i que sent com a seu, com un sentiment de voler que les coses no canviïn cap a un turisme de platges i artificialment tot es sustenti perquè 4 guanyin el que no té preu, que son aquests meravellosos paratges encara molt naturals..

Arribem a un tram on es camí de sorra en mal estat i l’home, sense deixar d’explicar-se, només pot anar amb la primera marxa, anem tant poc a poc, amb corbes, pendents i molts de sotracs, darrera meu sembla que no els agrada que els expliqui amb tant de detall part del que farem avui i volem veure-ho més pels seus propis sentits.. arribem a la fi i ens cobra 60€, 15 per cap! comentem que hauríem d’haver negociat abans el preu, encara que de totes formes, pujar aquí, segurament és el que val, però ens fem la pregunta de si vingués una persona sola, quan li cobraria?

Estem d’inici d’aquesta meravellosa ruta, estem a la Casa del Monte i en Jaume comença  a estirar, en Carles li acompanya, jo vaig sintonitzant Siglo 21, a veure si tinc sort i el localitzo aquí dalt, el camí es presenta d’entrada fàcil, molt ben senyalitzat i es impossible perdre’s, donat que anem tota l’estona seguint un petit canal que es per on passa i baixa l’aigua que ve de dalt de la muntanya, perfectament canalitzada i directament, sense tractament de potabilitat pel consum humà, baixa bastant i molt ràpida, està fresqueta!

N’hi han molts de túnels pels que hem de passar, son estrets, baixets i foscos, al terra hi han basses per moments, has de vigilar el cap també, es divertit.. ells tres porten frontal (llum) i jo una petita llanterna que es bastant insuficient, però em col·loco entre ells i ja tinc prou, anem fent i disfrutant d’aquesta ruta diferent, única i interessant pel tema de l’aigua, la natura, els túnels.. més tard me’n adono que la meva lot està descarregada de piles, penso que he de treure la de la ràdio i quedar-me sense Siglo 21, però no, recordo que porto una nova, així ho faig i puc seguir amb el meu programa, encara que a cada entrada als túnels perdo la freqüència.. anem comentant que el més llarg fa prop de 400 metres per sota de la muntanya, a les fosques i sentint l’aigua com corre pel canal, es genial! en alguns moments no es tot tant fosc, hi ha alguna obertura, algun forat lateral on podem mirar tot el bosc frondós i l’alçada a la que estem, -uns 1400- impressionant i maquíssim..

Anem fent més fotos i també esperem on serà el moment de posant-se la capelina, donat que hi ha algun túnel on l’aigua surt per tot arreu i segur que et mulles.. així seguim, fa fresqueta però es agradable, estem a la cara nord i el sol només el tenim de vegades, quan aquest ens dona, fa caloreta!

Sentim l’aigua amb molta força i cada vegada més a prop, veiem que en el següent si que goteja del sostre i decidim posant-se la capelina, en Joan va primer i en ple èxtasi, prefereix mullar-se i renuncia a aquesta, en Carles indecís segueix i tampoc se la posa, jo prefereixo tapar-me, per la càmera, la ràdio i perquè més endins no sé com estarà, en Jaume també veig que la treu, entrem i aquest cop vaig sol, menys llum i molt més soroll d’aigua, cau per tot arreu, hi han forats als costats i allà és on veus realment don surt tota l’aigua, mullat faig fotos de l’interior, de com cau tota aquesta aigua, segueixo amb molta cura de no trepitjar-me la capelina i fotre l’hòstia del segle.. (21). En sortir, veiem d’on surt tota l’aigua, ben bé del cor de la muntanya i de les parets d’aquesta, sembla que tingui d’explotar d’un moment a l’altre, i tota es va canalitzant.. estem a l’exterior i sembla s’han acabat els túnels, el sol ens dona de ple i ara, amb la capelina fa una calda increïble, pugem i pugem i ja decidim de menjar alguna cosa, esmorzar el que portem a sobre..

Preparem entrepà (d’ahir, del restaurant ‘La Era’ a Fuencaliente),  tenim pernil, sal, oli i tomàquets, mentre ens ho mengem al puesto que hem triat, mig del bosc i unes pedres ben grans per seure, veiem una papallona que apareix volant amb una elegància a l’hora de deixar-se caure, com si caigués al buit, em sap greu trencar l’esmorzar i el descans d’aquell moment, però val la pena intentar fotografiar-la..

En Jaume, cul més inquiet encara, insisteix que hi ha un llangardaix que mira en busca de menjar, li tirem unes engrunes de pa i si, les va a buscar.. reforcem l’esmorzar amb fruits secs i xocolata.. ara hem de baixar i baixar, seguim el curs d’un riu que no té aigua, però es veu la senyal d’aquesta de no sé quin període, hem de grimpar pràcticament perquè hi han unes pedres enormes.. estem a la part més frondosa de l’illa, la més verda i ara arribarem a una zona inundada per uns arbres concrets, els Tilos. Trobem una parella que puja, ja seguim per un camí que no es el riu, millor i no la tensió de poder relliscar..

Ara més suau i encara que amb pedres, molt més suportable, trobarem un altre parella, sense res, -con lo puesto- i pregunten si falta gaire per veure on neix l’aigua, (!). Els indiquem que si, que no es un passetget, però ell insisteix que és Palmero i que vol veure les meravelles de la seva illa, encara que sempre ha viscut a Tenerife. Ja arribem a un punt de partida més concurrit per la proximitat d’un pàrquing a prop i la gent s’atreveix a pujar fins allà, es el primer trosset significatiu per començar a endinsar-te en el bosc i la ruta..

D’allà pugem al balconet on tenim vistes més que increïblement verdes i frondoses de la part més abundant, parlem del tipus de vegetació ‘laurisilva’ que es diu, com el laurel, el til, els madroños, els viñátigos i els barbusanos entre molts altres.. pròpiament al balconet hi han aparells de mida, com pluviòmetres.. baixant trobem un barret i el deixem penjat d’un arbre perquè el reculli en baixar l’Alemany que pujava.. segurament l’ha caigut.

Un cop abaix, trobem dos Valencianes, crec que filla i mare, son simpaticotes i fem una paradeta, està ple de cotxes, hem arribat a la civilització, recomanen un restaurant: Demetrio, hi ha una carta on diu tot el que tenen, no es molt car, per mi, però algú pensa el contrari i diu que l’amanida val 8€!

Seguim la carretera i entrem a la ‘casa del visitante’, allà està tota l’exposició del que hem vist en tot el dia d’avui, suposo que la gent que no fa la ruta o no la pot fer i arriba en cotxe, aquí pot veure el que podria haver sigut, nosaltres com que ja venim, si, es interessant a nivell d’il·lustrar-te més tècnicament sobre tot el que has respirat i sentit, però potser el cansanci i la gana fan que pensi més en altres instints; en sortir amb en Joan, ens ve la flaire a carn a la brasa i quedem totalment encantats i decidits a no seguir ni un pas més sense dinar aquí, a Can Demetrio!

Estratègicament entretenim en Jaume i en Carles perquè quedin totalment envaïts i seduïts per la bona olor a bon menjar i no cal insistir, encara que l’idea inicial era seguir fins a Sauces i dinar allà, menys mal que no la seguim.. hi ha una terrasseta perfecte sota els Tilos i amb una mica de solet, es perfecte..

En Carles vol anar dins, però canviem de taula on dona més el sol i ja estem situats, ho porten unes dones més que simpàtiques, encara que no gaire agraciades físicament, ens parlen i es fan una propaganda bestial de tot el que tenen i a cada frase ens diuen: Hijo mio! son Canarionas, com es diuen entre ells als de Canàries, però fa molt que viuen a La Palma, com molts altres que ens hem trobat.. ens donen a provar –ñame- amb mojo rojo,  es una mena de moniato, bastant insípid, així que demanem uns garbanzos, l’amanida i costelles de porc amb patata i mazorca per tots, pa i vi de moment, les dones que estaven fumant i en plan relax, ara, es posaran en marxa, com si es tractés d’una avalantxa que les porta, i es que venen un grup de nens i nanes disminuïts i les seves monitores i poc a poc la terrassa s’omple de -cabezas cuadradas- com anomenen elles als Alemanys, la veritat, es que no perden detall de res, entre tota la feina que tenen, venen i van i tot amb un salero i una gràcia pròpia i genuïna d’elles..

Mengem i ens felicitem d’haver parat aquí, haver seguit més estona amb gana i cansats com estàvem hagués sigut més desgastant.. acabem menjant postres i cafès, els nens i nanes que estant a l’interior han muntat la seva festeta particular i ballen i s’ho passen teta!

En Demetrio, que ja no hi és i diuen que està fora de cobertura total, està fins a la bandera i les dones que semblaven tranquil·les i de picnic s’han hagut de posar les piles i ara treballen a un ritme totalment Godo, gens Palmero!

Entre que ens despedim i volem pagar, jo vaig al lavabo, però està ocupat per un nen amb la porta oberta i em saluda segut a la tassa, deixo estar les meves ganes i ara si, ens despedim amb bons desitjos i ens conviden a un xupito d’elaboració pròpia que es una mena de licor amb nata i canyella per sobre, amb palleta i tot, l’anomenen: Teide! ens abracen i tot en despedint-se.. i iniciem la pujada per unes escales, que ja en el lletrero que convida a pujar-les, hi han graffitis avisant de la quantitat d’escales que arriben haver-hi, i el que realment costa pujar fins a dalt, per tornar a baixar, clar! com sempre!..

Iniciem i jo poso la directa, vaig primer amb una mena de coet al cul i els deixo enrere; com quasi sempre, paint el dinar i cansats ja de la ruta del mati, però s’ha de pujar.. segueixo i segueixo i ja no els veig darrera meu.. vaig suant i  trec forces de no sé on, però segueixo fins que arribo a dalt de tot, que hi ha una mena de ‘merendero’ i ja tenim camí ample, s’han acabat les escales, aleshores es quan es comença a baixar, faig alguna foto i dubto si esperar o seguir, m’estic pixant i decideixo seguir baixant, faig les meves coses i m’amago..

Sento que em criden, a veure si es que m’he perdut, crido el nostre crit de pau: Cuba, Cuba! fa molt de ressò i eco, amb lo qual saben que estic viu i més a baix, aquesta zona ja es plena de pins enormes i m’amago darrera d’un veient com passen al cap d’una estona, en Joan va primer i decidit, en Carles i en Jaume el segueixen xerrant entre ells.. surto del meu amagatall i vaig darrera d’ells, els veig perfectament i ells pensen que jo vaig el primer molt més avall, a cada corba que donem del camí els veig, no els sento però els tinc a molts pocs metres davant meu, en cap moment miren enrere..

Seguim i seguim baixant, al final d’una rampa enorme de pedra i amb varis eucaliptus que enllaça amb una petita via ja asfaltada i allà paren els tres, preguntant-se on pot ser que estigui jo, qué com és que no els he esperat?  jo des de dalt, més o menys els sento i ja apareixo trencant els seus esquemes de que anava pel davant, parem allà una estoneta, per beure.. fem alguna foto i comentem part d’aquest recorregut i seguim amb les bromes sobre en Demetrio..

Ja encarem les últimes mega-baixades per arribar a la població i així seguim fins arribar a la plaça central, estem bastant cansats, en Joan fa la seva visita obligada i merescuda al bar Danubio, surt per compartir aquell moment, dient que hi ha un bon escamarlà, (una de les seves paraules preferides) i també unes fotos interessants del pont que fa molt poc vam fer, per no haver de donar tota la volta al barranc, en Jaume s’ha anat a veure’l de més a prop –el pont- i en Carles i jo anem al supermercat, jo em compro un aquarius enorme de taronja i sec als bancs de la plaça, descalçant-me i sentint com en cauen les flors de l’arbre sobre meu, son Liles i en l’última foto d’etapa surt de fons, es molt maco..

Em calço i vaig a visitar en Joan al seu habitat escollit, miro les fotos i si, es tota l’evolució de com es va fer el pont, l’escamarlà tampoc té desperdici, vaig a visitar l’església abans de que arribi la guagua, es bastant gran i maca, fa molta olor a fusta, i es que el sostre ho és tot.. Pugem a la guagua, jo em quedo al davant amb un senyor de pell més fosca i prim, li dic en Carles que segui ell també al davant pel tema de tantes corbes..

Arribant parlo amb el senyor, que em pregunta si estem de vacances, és Saharaui, fa temps que hi viu aquí, però m’explica anècdotes dels seus viatges per tota Espanya, coincidim plenament en la injustícia que viu el seu poble en mans de la invasió sense pietat dels Marroquins ja fa masses anys i les condicions infrahumanes a les que estan sotmesos.. em donen ganes de fer alguna cosa sobre el tema, però sé que d’aquí una hora ja no ho recordaré, desgraciadament, com tantíssimes injustícies de les què som plenament conscients i tampoc fem res.

Ells comprem fruita per aquesta nit i jo vaig cap a la dutxa, penso en el relax de les següents hores, baixo al carrer, passejo una mica  i em compro un gelat, truco a casa.. quedo amb en Joan pel tema de la clau, per poder entrar i sortir de l’habitació sense haver d’estar esperant-se l’un a l’altre, i finalment hem fet una consigna, que tracta de deixar la clau sota un coixí de la cadira que hi ha al costat de la nostra porta d’entrada, la número 7.. compro uns iogurts que m’han encomanat i torno a la pensió.

Sortim tots quatre i voltem pels carrerons cèntrics de Santa Cruz, ens fam mal als peus, les cames, el cul.. però es agradable contemplar la vida i el passar desapercebut entre la gent..

Ja coneixem un parell de personatges d’aquí; hi ha un senyor que camina corbat que sempre et demana diners per un tallat i després tenim un noi bastant jovenet amb malles apretades i una cua, pírcings al nas i a la cella, està bastant fibrat del gimnàs, però se li veu que no està gaire bé sintonitzat.. a part d’aquests, la resta de gent està en les seves coses, a la plaça de l’església els nens amb les mares jugant i fent xivarri, les dependentes a les botigues, l’exposició del costat que també té el seu rotllet, està dedicada a l’època passada on les professores, -totes monges- i els nens del col·legi anaven vestits per l’ocasió, potser va ser l’única foto que es van fer en tota l’educació bàsica; això em recorda la foto al pati de La Vila, allà tots posadets amb el Mediterrani darrera nostre, quanta vida ens faltava per veure, quantes experiències, quanta maduresa, quant desprendre’ns d’aquella innocència emmascarada en aquelles mirades innocents d’aquell moment, en uns ulls radiant il·lusió i hormones a punt d’explotar..

El nostre passetget avui es fixa més en el que ens agradaria comprar per emportant-se, per regalar com a record.. arribem al vaixell que tenim a l’altre banda, allà també hi ha la figura de l’Enano típic Palmero, representació paròdica del conquistador en el seu dia, en commemoració fan unes festes cada cinc anys, ara fins al 2010 no toca..

Tornem i ens diuen que ens toca preparar el sopar de fruites a nosaltres, en Jaume i jo.. ok, allà que anem i amb ganivets que no tallen, però perfectament preparat i presentat a taula..  portem la mega-macedònia barrejada amb iogurt, vinet per acompanyar i posem panses que li donen el toc definitiu..

Carles truca per telèfon, Joan fa un cigarret i jo un altre a la fresca del balconet, llegim revistes i llibres, fem anotacions, en definitiva son moments de relax.. en Jaume en busca per jugar als escacs.. juguem i evidentment em torna guanyar, em dona pistes que jo accepto i m’ensenyen a veure la partida d’una perspectiva molt més tècnica i amplia per enfrontar-te al teu adversari, així ho faig però ell no perdona i acaba assassinant-me sense cap tipus de compassió, en Joan s’ha anat al llit i en Carles està allà, en certa manera esperant que acabem.. ens despedim un dia més i anem al llit, a l’entrar, en Joan em diu algunes paraules entre somnis i mig dormit que està i en 2 segons segueix roncant com un descosit amb alguns tocs de tos..

Em poso els taps i quedo totalment desconnectat de l’exterior que és tranquil, però si per connectar-me amb els meus pensaments, amb la meva respiració i el meu cor, els batecs son amplificats al tenir els taps i no sentir quasi bé res..

2005 Marts   Santa Cruz

Avui ens aixequem a les 7:30, em rento la cara i les dents, preparo la logística pel dia d’avui, sobre tot pols de talc als peus i ja saludo als compis, al mateix temps que els dic que vaig baixant i demanant els sucs; en Carles avui no vol donut, -no li agraden que no siguin del dia- i va dins del bar a dir-li que ell vol un croissant, el cambrer ve amb els 4 sucs i 3 croissants i 1 donut, li diem que no era aquesta la comanda però que ja està bé, menjarem croissants..

La guagua avui es fa infinita fins a Barlovento, 1 hora i quart de trajecte, pujades i més pujades i corbes i més corbes, també un parell de parades, al marge de les mil parades de línia per unes obres, em sorprèn que son dones les que estan amb el walkie-talkie donant pas..

Avui la ruta al final no la fem heavy-metal, hem decidit de fer-la més tranquil·la per ser l’últim dia i arribar més d’hora per estar tranquils i passar unes últimes bones estones a Santa Cruz, fer algunes compres, etc..

Encara estem a la guagua i plou, just avui es l’únic dia que no he agafat la capelina, de fet l’he canviat per la tovallola i el banyador, se suposava  que avui ens banyàvem.. en Jaume riu perquè no la tinc i en Carles tampoc..

A Barlovento plou molt poquet, està molt emboirat però si va caient.. no acabem de veure la senyalització i volem passar pel costat de la laguna per seguir direcció a Sauces. Tirem i tirem, amb la pluja i la boira, no veiem gaire cosa, jo em connecto a Siglo 21 i vaig al meu aire, ells tres discuteixen que si el camí, la senyalització, consulten els mapes, la guia, miren i seguim pujant, en Joan ja es nega a seguir perquè veu clar que no podem seguir pujant, on és la laguna? en Jaume no està segur, segons el mapa si, però..  crido en Joan, faig fotos mentre es posen d’acord i no els escolto, sento música i comentaris de les noves tendències artístiques i experimentals que vindran per pròxims festivals d’àmbit nacional.

Per fi decidim baixar, en Joan insisteix que la laguna ha d’estar a baix, s’ha anat bastant la boira i plou per moments, la laguna està sota nostre, hem passat pel costat mateix i no l’hem vist, suposo per la pluja i la boira, en Joan es petoneja a si mateix i li donem  la raó.. la rodegem, no està plena del tot, hi ha una zona de recreo, plou i seguim cap a baix..

Hi han poquetes cases, baixem uns carrers quasi bé verticals, es increïble el desnivell que tenim aquí, les cases tenen petits terrenys amb plataners, alguns s’estan regant i son espectaculars vistos de tant a prop.. ja podem veure Sauces al fons de tot a la dreta a baix, però queda bastant encara..

Decidim esmorzar, seiem al costat d’uns plataners, treiem pa, oli, tomàquets, sal i formatge de cabra fumat i preparem entrepans. En acabar, seguim el descens i ara sí seguim les indicacions, tenim la carretera a baix nostre, se sent molt el soroll dels vehicles, anem baixant, rellisca i això si que ja es un barranc, bardisses, plantes, cactus i creiem que hi han plantats allò que vam menjar al bar Demetrio ahir mateix, -ñame-. Passem la carretera i un cop abaix, toca pujar, amb el bocata al coll i pujades i pujades, ara surt el sol i la xafogor és brutal, ja arribem a dalt de tot i veiem que estem a la part alta de Sauces, seguim baixant carrers i en Joan, que avui s’ aixeca’t més que inspirat, s’orienta al màxim i ens diu que ara hem de pujar, i si, veiem l’església de la plaça de la Verge de Montserrat a dalt, per la carretera fem el tram final i arribem a la plaça, fi!

Anem al bar Danubio, on són les fotos de quan es va fer el pont de baixada dels Sauces i l’escamarlà, ells  prenen sandis, jo un aquarius.. la guagua falta una estoneta per que vingui, fem temps i ens relaxem fins que l’agafem a la seva hora i baixem cap a Santa Cruz, abans de pujar a la guagua ens saluda una senyora que aquest mati ens feia comentaris sobre la ruta d’avui i jo em trobo el senyor Saharaui que vaig conèixer ahir, aquí mateix a la guagua, però en diferent guagua i horari, casualitats de la vida?

Quedem dormits, el senyor Saharaui, jo i més tard veig que en Carles també.. aquells dos semblen dues gallines allà darrera de la guagua,  xerrant i xerrant tota l’estona.. arribem i no n’hi ha gaire gana, anem primer a casa, (pensió La Cubana). Dutxeta merescuda i una mica de relax comentant etapes, anècdotes.. sortim a menjar alguna cosa, en Joan vol Bar Donosti, rotllo-tapes i la guia parla d’un restaurant molt bo, anem a investigar que tal és i té molt bona pinta, a més fan un menú, senzillet però molt bo. El cambrer  es un Gallec que porta molts anys aquí i ens explica ‘batallitas’ amb els Palmeros, el més significant per ell, es quan troba a faltar la seva terra, un cop a l’any diu, que sol anar i –pegar-se una fiesta como Diós manda- ens diu que així torna revifat per seguir a l’illa un any més, i si, el noi té pinta d’haver-ne fotut una festa cada any, com a mínim!

Decidim anar de tapes, però no al bar Donosti sinó al ‘Cuarto de Tula’, un bar que tenia penjat a la façana una placa de guanyador de premis en tapes, així és què estava decidit. Diem cadascú una tapa, triguen a portar-les, i és que les fan molt ben fetes; triem ous amb bechamel, revueltos de setas i gambes, albondigues amb salsa i carn mechada amb no sé què!.. el tema del vi es mes polèmic, en Joan vol Rioja i en Carles no vol gastar-se tant, jo em vaig a buscar un 7up i m’ho barrejo.. de postres avui tenim quesillos i cafès..

Decidim separant-se per una estona, que cadascú compri, passegi o faci el que bonament vulgui.. jo agafo el passeig avall i miro l’entorn amb un altre perspectiva en solitari, veig com la guagua arriba ara des del nord, faig fotos en general pel record d’aquest moment, queden poques hores ja aquí i és una sensació de voler impregnar-me de tot plegat; camino amb mal als peus i a les cames, estan molt cansades d’aquests dies, arribo on hi ha la figura de l’Enano i el fotografio, ahir no portava la càmera.

Faig una última volteta i truco a casa, tot està bé per allà i ja m’esperen per demà.. torno a la pensió, la penya està aquí-allà, en Joan s’ha comprat roba al ‘Coronel Tapiocca’ i m’anima a que hi vagi a veure ofertes, surto i no recordo on havíem vist aquesta botiga en concret, no la trobo, pregunto i em diuen que aquí a Santa Cruz no hi ha cap, agraeixo l’esforç, però en Joan acabava de comprar i jo recordo perfectament l’aparador, encara que ara no recordo la seva ubicació, torno i li dic, ell (Joan) em diu cap a on és, però estan a punt de tancar, em trobo amb en Jaume pel carrer que té feina amb les samarretes de les seves filles.. anem plegats però no comprem res.. ja de nou a la pensió, vaig mirant de com arreplegar-ho tot a la motxilla i caic que encara em falten els formatges, baixo un altre vegada al carrer a comprar-los, els embolico i poso: No Tocar! els fico a la nevera que es plena de formatges, abans d’arribar se sent una olor increïble a fumat..

Ja sortim a sopar, encara que no hi ha molta gana, però hem dit que faríem com una mena de sopar-despedida, en Joan diu que serà el que arribarà més tard a dormir, aposta amb en Carles que serà ell..

Anem al restaurant del noi Gallec i no sabem si tenim gana, si volem sopar; mirem la carta, el menú.. en Joan ho té clar, vol l’especialitat de la casa, Medallones!.  Jo crec que vull menú, dos plats ben elaborats i bons i no massa carregats, sopa de picadillo de primer i peix de segon amb papas arrugadas i amanida, perfecte! en Carles diu que no té gana però acaba demanant-se Medallones com en Joan!  i afegeixen un petit extra que val el plat, ells ho volen fer així..  en Jaume demana una bona amanida; tot això ben regat amb vi i també demanem postres molt bons; el cambrer ara, es presenta com a bon professional i ja no ens diu bàsicament res, en Jaume comenta que ha canviat de forma dràstica el seu caràcter.. en el transcurs del sopar xerrem de les anècdotes d’aquests dies, de com ha anat, que tot ha funcionat bé, riem molt i fa una mica bastant de nostàlgia que demà s’acabi..

Fem un passeig cap a la pensió i en Joan si que vol fer l’última copa, el deixem a la zona dels quatre únics bars que existeixen aquí i nosaltres tres seguim, a la porta de la pensió, on està en Thomas, amb el seu germà, el saludem i en Carles insisteix a preguntar-li si pot pujar el formatge a l’avió? en Thomas li diu que creu que no es pot, ja ho havíem parlat i li tornem a repetir que no, que si es vol arriscar, que ho faci, però que segurament se li quedaran.. sembla que ho veu més clar, però segueix insistint que potser ho pujarà i pregunta si tampoc es poden pujar fruits secs?..

Mentre m’estic rentant les dents, en Joan ja arriba, diu que l’ambient del bar no li agradava.. tornem a estar tots al saló, com a casa nostra, al carrer no hi ha ningú, només en Thomas esperant la gent del vaixell que té arribada avui. En Jaume em proposa una partida d’escacs, ok, li dic..

Avui estic bastant inspiradet però ell ja d’entrada em diu què estic fent?. Tot i això triga molt més a veure per on ha d’anar i li costa més de lo habitual matar-me; la segona que fem, gràcies a totes les perdudes anteriorment, i detalls que m’ha ensenyat, li poso les coses una mica més complicades i per moments em veig dominant la partida, al final m’aniquila, com cada dia.. no em sap tant greu, avui, els altres dies m’ha sapigut més, però entenc que ha sigut un espai maco per compartir amb ell i ens hem apropat en aquest sentit, he après detalls importants, bàsics a l’hora d’estructurar inicialment la partida i això està bé.. interessants aquestes partidetes.. i interessants les hores mortes què és passa en Jaume davant l’ordinador jugant a la web chess.com!!  anem a dormir..  Bona última nit!

Nota: Zugzwang és una posició d’escacs en què qualsevol moviment és nefast.

2105 Mecres     Blanes    

                       

Estic buscant les claus per obrir a casa, això, ara, si que s’ha acabat.

Avui m’he aixecat als voltants de les 6:25, dutxeta ràpida i recullo absolutament tot,  saludo als compis, vaig baixant i demano 4 sucs de taronja naturals i 4 donuts..

Encara és fosc i anem carregadíssims, son les 7:05 i a les 7:25 en teoria surt la guagua; agafem direcció estació d’autobusos i al preguntar ens diuen que surt més tard, decidim agafar un taxi, avui estrenem un Toyota, en 10 minutets estem a l’aeroport, hi han moltes obres d’ampliació de pàrquings, 11€ ens costa el trajecte..

Facturem directament, tot ok, esperem una estoneta i passem del control a la sala, hi han uns sofàs molt amplis i allà que ens relaxem veiem passar la gent.. anuncien el nostre vol, -Islas 321-  i ja anem a pista, caminem cap a l’avió, és molt petit, en Carles torna, jo penso que no s’en vol anar, jo tampoc, però no, es veu que s’ha deixat una làmina.. ja estem al petit avió i ve l’hostessa amb la làmina d’en Carles, de la tristesa passa directe a un somriure fins que arribem a Tenerife, l’havia donat per perduda..

Comencem agafar velocitat i alçada, i mirant per la finestra em venen mil imatges de totes les vegades que des d’alguna ruta miràvem arribar els avions o enlairant-se, tenia mil seqüències de l’aeroport des de Mazo, des d’altres punts on es podia veure aquesta petita pista d’aeroport local. Ara, érem nosaltres que anàvem dins, ara érem nosaltres qui marxàvem, qui s’en recordava de quan aterràvem amb tota l’illa per descobrir, amb totes les experiències i aventures que ens quedàvem tant lluny, tant a prop..

Veure Santa Cruz des de l’aire, la zona de Mazo, cap al nord Puntallana, Sauces, en pocs segons més imatges, més sensacions.. miro al costat meu i aquelles sensacions es converteixen en realitat, la realitat tenia nom:  Joan, Carles i Jaume..

En un moment, només veiem aigua blava i de seguida ja veiem l’altre illa, però aquesta molt més gran, Tenerife és enorme en comparació, ens ofereixen un cafè sol, jo no em vull, si almenys portessin uns ‘manises’!. Avui es un dia estrany, de cop, s’ha acabat. La sensació de retirada, de buit, si que tenim il·lusió per tot el que hem viscut, per tornar amb els nostres, però..

Aterrem a Tenerife, aquest aeroport ja el coneixem, mentre esperem que surtin les motxilles ens envaeix l’escena d’un paio saltant a la cinta de les maletes!. Recollim les motxilles, visita al lavabo, sortir a respirar aire d’aquesta nova illa i esperar, esperar i esperar.. Jo particularment em perfumo a la botiga de l’aeroport amb colònia de mostres, compro la premsa i així la tornada a la realitat serà molt més directe.. con que tenim prou estona d’espera i hem apilat l’equipatge a un carro, aprofito per veure si agafo r3, i si, no gaire bé, però vaig sentint trossos del programa.. Surto fora on hi ha gent que fuma, taxis i una parella que s’està discutint a la sortida, ella li diu: Es que són mis vacaciones! Qué derecho tienes tú a decidir, con lo que me ha costado a mi, estar aquí.. bla bla-blàblà.. vaja tela!

De cop, comencem a veure una vintena de persones desplegant banderetes i començant a manifestar-se, en Joan ja s’havia percatat de que hi havia més policia de l’habitual, poc a poc van adherint-se més gent a la mani i nosaltres no diem res, però tots pensem que si ens quedem penjats serà una gran putada, comentem els incidents de l’any passat a l’aeroport d’El Prat, el caos que va suposar allò, però sembla que el tarannà Canari es més tranquil i no fam molt més escàndol de l’inicial, és una mani lleugera, una mani molt pacífica. Jo ja he fet una ullada als bocates del bareto de l’aeroport i ja he triat, truita amb formatge i xoriço, de beguda, més  suc de taronja, però primer facturarem sense incidències..

Després del bocata passem el control i seguim esperant, voltem aquí i allà, aprofito per comprar quatre cosetes més per regalar, tipo un sabó d’aloe vera i uns puritos Palmeros.. seiem a l’espera de poder entrar a l’avió i va venint gent i més gent, al costat meu tinc un empresari que només fa que rebre trucades i donar ordres en Català; -penso que es un súper-Godo!.- Això ja és determinant, quan estàs esperant i ja sents fins i tot el teu idioma, només falta trobar-te algú que coneixes que també torna!..

Diuen que ve endarrerit i al monitor si, diu: Delayed. Però no ens donem compte que ja podem entrar, en Carles porta la làmina ben agafada!

Això no es Ryanair i si, tenim seients assignats, com quan vam venir, el 20 A, B, C i D; en veure que no va ple, ens posem més amples i ara si, ara es quan havíem dit que intentaríem dormir una mica, així es que em descalço, m’intento acomodar tot el que puc acomodar-me en un seient d’avió després d’haver-me repassat com està el panorama mundial amb la premsa i intentaré dormir..

No ho aconsegueixo gaire però si em relaxo una mica i la veritat, el trajecte és, i es fa llarg. Diuen que en 20 minuts aterrem i ja notem que comencem a baixar..

No ens donem compte que ja estem a Barcelona, mil voltes amb l’avió i amb l’autobús fins arribar a la terminal, aquests de Clickair, son dels que aparquen més lluny, suposo serà un tema de tarifa més econòmica. Recollim motxilles un altre cop i ja sortim, hi ha molta gent esperant, però a nosaltres no ens espera ningú, fem la penúltima foto junts amb el cavall d’en Botero i dubtem si taxi o autobús, veiem que cada sis minuts hi ha un autobús i decidit.. de seguida ve un autobús i ja ens barregem amb els altres Godos, que ells ara si son Godos, nosaltres ja no tant!.

Barcelona està caòtica, com sempre, tant d’asfalt, cotxe, moto, és com un xoc tant bèstia després d’aquests dies de contacte amb la natura, la tranquil·litat, la pau dels boscos, pensava en La Rosa a Puntagorda..

Ara si, fem l’última foto amb el MNAC a Montjuïc de fons i caminem fins l’edifici d’en Carles, quina sort que hem tingut d’en Carles!.  Entrem i a baix  justament al pàrquing hi ha el porter amb uns operaris reparant alguna cosa, i clar, veu quatre tipos carregats amb motxilles, com sortits d’una illa! i pregunta amb tota la raó, què per on hem entrat? en plan: Vosaltres qui sou? en Carles li diu que hem entrat per la porta! sense  més!

Sortim a l’exterior i Barcelona amb tot el que representa ens queda gran i agobiant, així que la nostra motivació es creuar-la el més aviat possible per agafar l’autopista i arribar a casa. Al cotxe i en aquest context, no Palmero, és fa raret, també perquè realment això si que s’ha acabat!.

.....  "Ahora me daba cuenta de lo hermoso que es vagar sin un destino concreto. Habia ido a África en busca de mis sueños infantiles y habia encontrado un sueño nuevo: Vagar".

... "Creo que hay que viajar siempre, ponernos a prueba ante lo inesperado, ver y sentir sobre lo que hemos leido, sobre lo que nos han contado, sobre todo lo que hemos imaginado y luego escribirlo para que otros sueñen, para mantener la ficción del existir y el anhelo de eternidad."

... "Pero el viaje puede seguir siendo aventura porque aventura es el recorrido de los sueños. Y el sueño es la naturaleza que conforma el corazón del hombre. Su destino es cumplirlos".

El Sueño de África  

Javier Reverte