Primers dies..

0805 Jous   Blanes

Només falten tres (3) dies per marxar tots quatre, en Jaume, en Carles, en Joan i jo. Hem quedat vàries vegades ‘al bar dels mossos’, per menjar alguna cosa i parlar del tema de La Palma.

Més o menys tenim lligats tots els temes importants, fins i tot sabem l’hora de sortida, serà a les sis del mati del diumenge.. només em faltarà preparar l’equipatge i material que faré servir els onze dies, l’equipatge emocional, mental i imaginari ja està més que a punt al meu cap!.

Tenim la gran sort i no hi ha cap mena de dubte que ‘el cervell’ organitzador, qui s’ha preparat i ens ha transmès tota la informació teòrica sobre el planning de rutes a fer, ha sigut en Jaume, un altre cosa i això també s’ha dit i serà així, és què, sobre la marxa ja veurem quins canvis afecten a tota aquesta teoria, però la base ja la tenim, junt amb el seu entusiasme i predisposició.. Si!

El dia 24 de gener em vaig llegir per primer cop tota la guia de -La Palma y sus caminos, ‘30 rutas escogidas‘-. La veritat, vaig pensar que podria ser una experiència única, era una illa dissenyada per caminar, no tenia desperdici.. tot i això, encara m’havia de decidir, tenir en compte altres coses, vacances de tot l’any, pressupost, combinacions dels dies, etc. Detalls, dubtes, que ara a tres dies per marxar, em fan riure.. val a dir, que encara tinc tot per preparar, de fet vinc ara, de comprar-me dues samarretes que estrenaré allà..

1105 Menge Blanes

Acabem de sortir de BCN, tots quatre anem sentats junts a l’avió, estem sobrevolant el Delta de l’Ebre, direcció sud..

Ahir vaig estar preparant la motxilla; (amb tota la paranoia del pes, pesava massa, vaig treure coses, encara pesava més del que havia de pesar i no podia treure gaire cosa més, o res més! he arribat a que pesi el 10% del meu pes real, així que això em desparanoia i em convenç de que ja n’hi ha prou).

El divendres va ser el primer dia que vaig començar a fer alguna cosa i pensar veritablement sobre el viatge, a part d’haver-me llegit la guia, d’haver pensat en coses que em farien falta i haver comprat inclòs alguna cosa que segur necessitaria..

A l’aeroport hi havia polítics Socialistes de Granollers fent cua com nosaltres, la veritat és que per ser diumenge i aquelles hores, vaja tela! tampoc no sabem on anaven, però segur ho tindran tot pagat!

Aquest mati a les 5:30 tenia son, m’he aixecat i després de la dutxeta ja era una altra cosa, he esmorzat un cafè amb llet i poca cosa sòlida, m’he despedit i en sortir al carrer ja amb la motxilla, li he dit adéu caminant, amb la sensació de.. Això comença just ara!.

Vaig clavat de temps, just arribar al punt on havíem quedat, mil imatges i somriures apareixien al meu rostre i cap, era tanta l’emoció que no sabia si en veure aquells tres faria un crit! era com ‘el moment’, la trobada de que tot això es feia realitat, anem!

I si, així és, encara fosc, veig el cotxe amb 3 ocupants que miren, riuen, estan espitosos com jo, deixo la motxilla darrera i a l’entrar m’acullen com si fos la peça que mancava per realitzar l’eufòria total, el somriure no es desfà de la cara i cridem, xoquem les mans, es necessari el contacte físic, comença la ruta i el cronòmetre inconscient també s’engega, anem sols a la carretera, es diferent, es estrany, el cap no deixa de pensar, què fem aquí? on anem? quan més ens allunyem més estrany es el context de tots quatre fora del nostre habitat més immediat i conegut..

Davant del “Dsigual” està ple a vessar, tot ple de cotxes i gent que deu estar dins encara de marxa, son les 6:15 del diumenge i la gent encara al carrer desfasada.. no ens donem compte que ja estem a BCN i aquí.. hi ha qui mai no dorm, també se’ns acosta gent dins els cotxes que encara no han anat a dormir i ja van de retirada, amb la música encara forta al cotxe, mirades de complicitat, encara que nosaltres anem de motxilleros-pilgrims, res a veure, no importa, el semàfor s’obre, per la directa travessant tots els carrils i cridant al mateix temps que la música s’allunya amb ells eufòrics, quedem de pedra per la infracció, aquí ja no hi ha complicitat, si hi han uns descerebrats, ens endinsem pel carrer Aragó i la ciutat ens xucla..

Deixem el cotxe al pàrquing d’en Carles, sort d’ell! i intentem agafar un taxi, passen un parell de llarg i ara si, comencem a conviure amb el món taxi, ells van darrera i jo converso amb el conductor que es de Guayaquil, ja porta dos anys aquí i xerrem de coses d’allà, d’aquí.. en un plis ja estem a la terminal i anem directes a facturar, una vegada facturem sense incidències, anem a fer un bocata, ja passats els controls policials i tot, anem fent, el temps passa massa ràpid i ni ens adonem.. de tant en tant, cada cinc minuts, agafo consciència que si, que ens anem, que estic allà, amb en Jaume, amb en Carles i amb en Joan, que si, que fa més de trenta anys estàvem amb el Sr. Pérez, Sr. Serra, Srta. Pepita, etc, etc.. si, a La Vila, i ara aquí, agafem un avió a Tenerife i més tard a La Palma..

Anem fent fotos de tot moviment que fem, sinó de cada un, de cada tres, així ens trobem a l’escala de l’avió i foto, entrem i foto, es dormen i foto!. En Joan ha quedat fregit, en Jaume una estona i en Carles i jo no gaire, relaxadets però jo almenys, no arribo a dormir.. ja aterrem a Tenerife i recollim l’equipatge, encara revolucionats i desitjant passar els tràmits del viatge per arribar a La Palma.

Les maletes comencen a sortir, hi ha molta més gent i en Carles ens explica el seu somni que ha de realitzar algun dia, pujar a la cinta de les maletes i donar voltes amb elles mirant a la gent, la cinta transportadora, de tant en tant queda parada i torna a posar-se en marxa automàticament, en un moment donat, veiem en Carles volar sobre la cinta i agafar la seva motxilla amb la mirada perplexa de tots i totes allà, pensem que ha fet realitat el seu somni, però no, ve i diu que pensava que s’havia atascat la cinta, nosaltres no sabem on mirar i que fer, si mirem al fons, la policia, les càmeres i pensem que vindran a buscar-ho, nosaltres seríem còmplices? surten totes les motxilles, les agafem i sortim d’aquella sala dissimulant com si no hagués passat res!

Sortim al carrer que ens doni una mica l’aire i perquè volem respirar aire de Tenerife, és el mateix que a la península!. Encara que no fa pas calor, més aviat hi ha un aire fresquet, però agradable, fem alguna foto saltant i cridant com bojos, els taxistes ens miren com el que mira uns adolescents bojos i plens d’hormones en plena explosió de metamorfosi, fem una volteta per aquest petit aeroport i facturem en Joan i jo, no sabem on s’han ficat aquells dos.. ja venen i sortim a pista, entrem als avions petits, els ‘Binter’; comencen les hèlices a voltar i a l’agafar velocitat el soroll es tremend!

Ja sobrevolant deixa de fer tant de soroll, ens donen ‘manises’ i nosaltres portem pipes que mengem, mirant a l’esquerra ens queda el Teide amb els núvols sota, aquesta si es una foto, fem moltes fotos.. en Joan sent vergonya aliena de nosaltres, diu que som molt de poble menjant pipes, fent fotos a les hèlices i espantant-nos per tot plegat; arribem de seguida, aquest tram si que es curt, plis plas! i en mitja hora ja aterrem..

Ja estem a La Palma, recollim motxilles, hem vist des de l’avió a punt d’aterrar i ara també, a terra veiem que es molt verda, molts plataners.. aquí fa més calor, fa xafogor, ens carreguem les motxilles i sembla que ens falten quilòmetres per caminar, preguntem i la gent ens diu on està la parada de la guagua, els taxis, i no, nosaltres diem amb el desig de recórrer patejant tota l’illa, volem anar direcció Mazo, C-A-M-I-N-A-N-T!

Veiem indicadors i fa molta gràcia i puja l’adrenalina de veure que si, que ja estem aquí, veiem una senyal de trànsit que indica Los Llanos i Mazo, el que havíem parlat, els noms que la guia deia, els veiem i estem aquí, s’ha fet realitat son els noms que havíem parlat al ‘bar dels mossos’, ara els veiem, els tenim aquí mateix, tant que costaven de recordar, de memoritzar..

Anem com bojos, com presidiaris que surten en llibertat, en Carles ja s’aventura a passar per una zona en obres al sortir del pàrquing de l’aeroport, com cabras-locas! fot un 'culazo' que cau i aixeca una polseguera bestial, es una baixada, molt inclinada, pensem que s’ha pogut fer mal, riem i mirem de baixar nosaltres sense caure, estem com sortits d’un conte de la bogeria Blanenca fins a les Canàries!. Entre milions de plataners caminem i creiem que anem direcció Mazo, pensant que Mazo es un poble o una mitja ciutat, no hi ha ningú al nostre camí, només sargantanes que ens miren i s’amaguen, els hivernacles dels plataners son impressionantment grans, inacabables, de tant en tant veiem baixar algun altre avió, estem paral•lels al trajecte on aterren, veiem una dona dalt del camí on estem i li preguntem, ens diu que si, que seguim rectes, entre la calor, els plataners, al•lucinats perduts fem cas i amb l’accent que tenia, no sabem si aquí som mig-Cubans?!

Al cap d’una estona mig suats i sense tantes ganes de caminar, parem, consultem la guia, ens descol•loquem i veiem que no anem enlloc, comencem a discrepar de les indicacions que ens ha donat aquella dona suposadament Cubana i reculem, tornem al punt d’origen i veiem que no hem vist ni una senyal, estem atabalats, estem estranyadíssims perquè hem de pujar per un camí, segons les senyals ple de bardisses i amb un desnivell terrorífic, tampoc hi ha ningú aquí per preguntar, només tenim l’aeroport al final, pugem, pugem i pugem cada cop més cansats, més inclinat i més pujada, fins arribar a Loredo, que només son un parell de cases i on preguntem, resulta que Mazo està pujant encara més, veiem més cases a dalt de tot i trobem la senyalització, ara si, situats seguim pujant i pujant, quins desnivells, la motxilla cada cop pesa més, ja em trec la part d’abaix dels pantalons, tenim gana i necessitem líquid, estem suant de valent, avui ens agafa una mica-bastant descol•locats això, i tantíssima pujada, clar!

A la fi arribem a una església rodejada de més cases, això ja sembla més un poble, deducció, estem a Mazo; trobem un bar, no es que hi hagi gaire per escollir i seiem donant per finalitzada l’arribada i primer contacte amb aquest entorn i el principi de la nostra aventura..

Demanem aigua, seguit de sandis, un entrepà de truita cadascú i en Joan una pizza, de postres fem un gelat sabor bombón-nata, però de la marca d’aquí, que es diu Mulato! fem un tallat i xerrem, ens situem, comentem totes les novetats que de moment estem absorbint, tot es una nova sensació, tot ens sembla meravellós i únic, a la terrasseta estem gaudint d’uns primers moments inoblidables..

Fa calor i de tant en tant el sol queda tapat, es una sensació també rara i estranya la del temps i la temperatura aquí, recollim del bar San Blas i anem a buscar la guagua que ens ha de portar a Los Canarios, (Fuencaliente); està al sud de l’illa i sembla lluny, però aquí les distàncies son ben curtes, pugem uns quants carrers més i si, veiem la parada, al costat de l’oficina de correus, d’un tanatori i alguns bars.. no hi ha ni Déu aquí, no sabem si es el fet de que es diumenge o que realment aquí son molt pocs habitants.. arriba la guagua, que es un autobús normal i corrent i fa molta calor dins, veig que té posat l’aire a 24º i el conductor va boig per la carretera..

No hi ha gaire trànsit i saben tant i tant bé on son les corbes que es increïble com anem pels barrancs i carreteres que baixen cap al sud, jo em començo a marejar i vaig a la part del davant mirant i centrant-me en no marejar-me, em cago en el conductor i en alguns familiars seus i menys mal que ja arribem, blanc i pàl•lid surto i sort que em dona l’aire fresquet; aquí a Los Canarios sembla que hi ha una mica més d’ambient, almenys es veu una mica més poble que no Mazo..

De seguida veiem la pensió ‘’Los Volcanes’’ i preguntem a uns nois, ens senyalen una mica tímids i consultem la guia, tampoc es que hi hagi molta més oferta, així que preguntem i tampoc està la persona que s’encarrega, però 24 € per habitació ens sembla súper-barato, així que dutxa i descarregar, jo estic amb en Joan a l’habitació i els altres dos a baix comparteixen un altre habitació. Toquen a la porta i ve un noi d’uns catorze anys a cobrar, li dic que el tresorer (Carles) dorm a baix.. sortim ja dutxats i amb moltes ganes d’impregnar-nos de l’ambient que esperem fa molts de dies, ara ja estem..

Fem una volteta pel centre de Los Canarios, no gaire perquè tampoc dona molt de si el puesto i busquem per sopar, els desnivells al poble segueixen sent com a tota l’illa, bestials i baixem cap a on indiquen unes senyals de restaurant ‘El Quinto Pino’ que directament quedem més que sorpresos pel nom i ‘La Era’ que és on acabem sopant; amb vi ‘Hoyo de Mazo’ comencem la tanda per avui i demanem dos amanides de primer, de plat demanem Bichillo con papas arrugadas i la ceba que és particular d’aquest lloc, això amb la salsa típica de mojo rojo i mojo verde i per postres tiramisú, sorbet de llimona, flam i un de nou que aprenem: Bienmesabe! –ho diu tot el nom-.

Fem un cafè al bar de dalt i l’ambient es futbolero total, només hi han homes al bar i el futbol a la pantalla. Trobem un Català de Vilafranca que ens explica ‘batallitas’ de aquí-no-te-pierdas! marxem desitjant-li lo millor per ell i els seus i comentem una mica la ruta de demà i a dormir que anem ja, tant sols son les deu, però ja hi ha hagut bastant per avui..

120508 Lluns Los Canarios (Fuencaliente)

Sonen les alarmes i quina nit més dolenta! l’esperança de que en Joan no roncaria, ha sigut només això, una esperança.. no he dormit gaire bé, ell si!. Jo fatal, m’he despertat mil cops i tant a prop i amb el silenci i la tranquil•litat que hi ha aquí, feia un eco espantós!

Ens preparem per l’etapa d’avui i baixem a veure els altres dos que tal, ells estan al pis de sota, estan encara preparant-se, escalfant, posant-se cremes, etc. Nosaltres ja anem cap al bar La Parada, dels més autèntics de La Palma, sobre tot per les seves galetes recent fetes ‘El Almendrado’. Estem més que impacients per començar, estem desitjant de sortir i empapant-se de tot el que ens espera allà fora, aquí mateix, només girar la cantonada..

Així que havent fet una mica d’esmorzar, un cafè amb llet i unes galetetes, ens posem en marxa, pugem uns carrerons i ja cap a bosc, entrem en un camí i aquest ja enllaça amb el GR131, les primeres sensacions son espectaculars, la fresqueta del matí, el caminet, nosaltres més que feliços, les pedres volcàniques, els pins enormes i lo millor, començo a buscar la freqüència de ràdio 3 sense esperances d’agafar-la en aquesta illa i si! Siglo 21 el tinc a les orelles, en els sentits!. La millor música i filosofia que em fa connectar-me amb mi mateix per volar encara més alt...

Anem fent alguna paradeta i fem una de veritat per menjar l’entrepà de salami que ens han preparat al bar La Parada, només em menjo la meitat, de moment tinc prou i seguim.. visitem el pi Canari més espectacular, (el Pino de Santo Domingo), es immens immens, fins i tot té un sant dins el tronc.. les vistes son bestials, al fons el nostre destí i la part nord-oest de l’illa, tenim tot el mar en aquesta part i anem veient-ho de fons..

Veiem la muntanya de Jedey i seguim, el senyor del supermercat ‘Lalá’ ens explica les previsions de fer una illa molt més turística trencant parcs naturals i fent camps de golf, diu.. jo no me’l crec gaire.. ens regala plàtans.. ja estem a la recta final i no ens acabem de decidir per anar a dinar aquí mateix o arribar directament a Llanos de Aridane i menjar allà, així que sortim de dubtes quan ens diuen que aquí està tancat; seguim i seguim, ara ja entre alguna casa i edificacions més petites que urbanitzacions i sembla que ja arribem, avui l’etapa es llarga, uns 27 quilòmetres, hi ha un moment donat que em trec les botes i m’estan bullint els peus, sort de refrescar-me una mica i posar-me pols de talc, una mica més i ja a l’extraradi de Llanos, es en Jaume qui sembla que sent una butllofa.. parem i tenim plantacions de plàtans aquí mateix, la flor de la planta es increïblement preciosa, tant diferent i estranya al que coneixem i hem vist alguna vegada, tots els platanets creixent i apilotonats..

A la fi al centre de Llanos, extasiats, trobem un restaurant a la plaça, al costat de l’església, seiem i bufem contents d’haver finalitzat la primera etapa, veiem la carta i ens deixem aconsellar pel cambrer que ens diu que hi ha peix molt bo, així què, al restaurant La Pèrgola dinem: formatge, cervesa ‘La Dorada’, i un peix boníssim amb papa arrugada, amanida i de postres, Principe Alberto i Bienmesabe, vi blanc i cafès, amb el detall que el tallat d’en Carles serà amb llet natural! pero caliente!.

Quan ja hem xerrat, valorat i fet una mica el dròpol, ens aixequem i veiem la primera de les clatellades a l’hora de dinar, o sopar, però sempre acabem amb un: Estem de vacances!

Anem cap a l’oficina de turisme, fa molt de sol i preguntem per allotjaments i més particularitats, que ara per ara no sabem encara, fa molt poquet que estem per aquí..

Pregunto a un hotel i el preu està bé, però anem buscant una pensió que ens han dit, a la fi la trobem i triguen a obrir, finalment ve un paio amb accent Alemany i ens ofereix casa seva, hi ha un pati central i tot un plegat d’habitacions, decorat en plan ‘hippie’ amb detalls d’Índia, tipo Ganesh, Shiva.. al fons està casa seva i tota aquesta part la lloga, el preu es realment baratet i el puesto es més que ideal, amb accés a cuina i l’ambient es bestial, relaxat!..

Podríem simplificar dient una de les frases que té dibuixades a la paret: ‘Si al volar sientes que el culo te pesa.. prueba a sonreir.. dicen que así, se vuela más alto’. Diem totalment que si.. ens col•loquem a una mateixa habitació enorme tots quatre, les vistes a la muntanya, la llum, la pau i bones vibracions fan que estem de meravella a Can Sigi..

Dutxa, rentar alguna peça de roba i sortir a veure una mica la vida a Llanos i comprar per sopar i esmorzar.. una de les sorpreses de Llanos, es que hem vist a la façana de l’església una placa que deia: “primo de rivera, presente!”. Es bastant per al•lucinar, i davant mateix, a l’ajuntament encara conserven l’àliga a l’escut de l’època franquista, (i no, no crec que aquests noms hagin d’anar en majúscules!)..

Aleshores, per contrarestar el que trobem ara és una plaça on hi ha una escultura d’una dona amb un nen als braços, dedicat a donar vida, cosa increïble i d’admiració, perquè el que es probable es trobar senyors a sobre un cavall, conquistadors i mal parits que han fet una història vergonyosa.. la nostra història..

De tornada del supermercat seiem a la terrassa del centre de l’avinguda i prenem suc de kiwi jo, ells birra Dorada, veiem la vida passar, la gent fent una cosa i altre, un dia qualsevol, amunt, avall, el policia local xerrant amb una noia joveneta i maca com flirtejant i lligant, una dona peculiar amb un gos estrany, nens que juguen, una embarassada, un nen amb el patinet, gent que entra a la farmàcia, que surt de l’estanc, de les botigues de mòbils.. la vida davant quatre pilgrims amb xancletes i els peus i les cames destrossats després de la ruta d’avui.. disfrutem el moment..

Anem cap a la pensió i estem per allà, mirant si la roba s’ha secat, preparant el sopar, llegint, descansant.. seiem per sopar una mica de formatge, pa, tomàquet trossejat i xerrem de tot el que estem vivint, del Camino de Santiago, de La Vila, de la gent de La Vila, de tot una mica.. i ens comencem a etiquetar, sanament, però etiquetar: En Jaume apareix d’entrada com ‘El Tranquil•let’, els seus passos i pensament a l’hora d’actuar es més aviat pausat, amb consciència, serenitat i no fer per fer.. en Joan fuma molt i això ens xoca bastant als que no fumem tant o gens, sobre tot en Jaume aprofita per crucificar-ho a cada cigarreta que s’encén, així que li queda, ‘El Fumaito’; en Carles parla i somnia molt en dones, es normal, tot home ho fa, en Joan el cataloga de ‘Buho’, però per tots plegats seria ‘El Sexuá’.. A mi, que no m’agraden gaire els protocols llargs i absurds, vaig bastant o molt al grà, no en tot, però això i sumant que a les pujades poso turbo i em quedo sol, m’han etiquetat ‘d‘Spinning i Bronques’ en el sentit de que quan crec que la situació ja ha.. (més) que donat de sí, aleshores sempre dic: Venga, Vámonos!

El vi que hem comprat sembla que està picat, en Carles es el nostre 'catador' oficial i ell diu que es bo, però tenim en Joan i en Jaume que no el volen, i en Carles segueix dient que es bo, que es el gust del vi, i s’ho beu tranquil•lament, els altres prefereixen agafar un reserva que hi ha a la cuina i fer el change!

De cop apareix una amiga d’en Sigi que xerra una mica més que les altres dues que no saben res d’Espanyol, aquesta es dedica a l’artesania i viu a Garafía, xerrem una estona amb ella i també ens fem fotos.. al cap d’una estona ja pugem a la nostra habitació, cadascú al seu llitet i tots junts a la mateixa habitació, jo dormo amb en Carles, es un llit de matrimoni, però no sigui que a mitja nit, dormidet m’abraci a ell i em desperti de cop! com que em ve l’ imatge al moment i decideixo tirar el meu matalàs a terra i dormir allà, ell em mira com si hagués pensat el mateix i li hagués agradat.. sense més! taps i a clapar!